Pàgines

divendres, 31 de desembre del 2010

A punt d'encetar un nou any


"Per què celebrem amb tant entusiasme les 00 hores del dia 31 de desembre quan és una cosa que passa cada dia?". És la pregunta que em feia amb cinc, sis i set anys, una època en la que tortures els pares amb perquè i perquè i més perquè. No és que ara, uns anys més tard, ho tingui gaire més clar, però sí que sóc conscient de la velocitat en què passa el temps i no puc evitar, en un dia com avui, substituir les preguntes retòriques per reflexions.

D'aquí a poques hores acomiadarem el 2010, un any que, com tots els altres, ens ha deixat fets i moments únics, increïbles i inoblidables. Cada any, però, ens sembla que el que deixem enrere han estat dotze mesos excepcionals. Tot i això, al que si diem adéu aquesta nit és a una dècada, un període temporal en el qual han canviat molt i moltes coses.

Em ve molt gran fer un balanç d'una dècada, sobretot tenint en compte que tenia 13 anys quan va començar. Només puc fer notar que el món avança a una velocitat increïble, tot i que no encara a la velocitat pronosticada per les pel·lícules futuristes. O, potser vist, d'una altra manera, avança més que el que predien els films fantàstics. Alguna eminència de Hollywood va vaticinar que les xarxes socials canviarien les relacions personals i el món de la comunicació? Fins i tot ja no ens importar el primer anunci de l'any, sinó que volem ser els protagonistes de la primera piulada del 2011.

Feliç any nou, i que el 2011 faci realitat els nostres somnis!

dimecres, 29 de desembre del 2010

Així es fa oposició?


Acabo de descobrir a través d'una piulada de Miquel Iceta, vicepresident i més coses del PSC, el bloc Els Millors, ocurrències, incompliments i pífies del govern Mas. Oficialment, Artur Mas només fa dos dies que és president, i en aquest bloc impulsat pel grup parlamentari socialista ja hi ha quatre entrades, totes amb data d'avui. Curiós, no?

Aquest descobriment em crea dubtes un darrere l'altre. El grup de l'oposició, malmès i perjudicat com mai en la història en les darreres eleccions autonòmiques, crea un bloc el mateix dia que els nous consellers prenen possessió del càrrec. Una pàgina web que té l'objectiu d'analitzar al detall, paraula per paraula, acció per acció, tot allò que diguin i facin els membres d'aquest nou Govern amb la finalitat de dir: "Eh! Això no és com havieu promès!" o "Aquí l'heu cagat". Sembla que el grup parlamentari del PSC, vés a saber perquè, ha volgut adoptar la funció de gos guardià, que bé coneixem els periodistes. I no dic que això no sigui feina de l'oposició, que en part ho és, però no sé si a través d'un bloc a la xarxa, on tot allò que s'hi escrigui no estarà firmat per ningú en concret, és la millor manera de deixar en evidència el teu adversari. Per què escriure en un bloc allò que es pot dir i debatre al Parlament, cara a cara amb el senyor Mas i els membres del seu Govern? Aquesta és la millor manera de fer oposició? O és una demostració de les habilitats 2.0 dels socialistes?

Estarem atents a com evoluciona tot plegat... Ja m'estranyava a mi, tanta cordialitat els darrers dies entre uns i altres no podia ser bona, benvinguts altre cop a la normalitat!

dilluns, 13 de desembre del 2010

L'últim patriarca

Editorial Planeta
332 pàgines
21,5 €

Com canviar l'ordre establert de les coses i, alhora, transformar-te tu mateix i als qui t'envolten. D'axiò ens parla Najat el Hachmi en la seua primera, i de moment, única novel·la. Les coses són, i es fan, d'una manera fins que algú, conscientment o inconscient, decideix canviar-les. Això és el que fa la narradora anònima de L'últim patriarca. Amb un estil que reflexa clarament la tradició oral, la narradora (amb qui és gairebé impossible no trobar paral·lelismes amb la mateixa escriptora, sobretot pels qui ja han llegit el seu assaig, Jo també sóc catalana), ens presenta a Mimoun, que serà l'últim patriarca de la nissaga Driouch, i ens parla de totes les seues excentricitats, si és que es pot qualificar així.

Amb passatges impactants i esfereïdors, però relatats amb la naturalitat de qui explica una història a la vora del foc, Hachmi parla sense embuts, i la novel·la ens fa copsar conflictes que podem trobar ara i avui en la nostra societat. I ens farà entendre que totes les accions, decisions o fets que protagonitzi qualsevol persona, tenen sempre una causa i un efecte. Encara que a vegades no en copsem la causa, encara que a vegades no siguem conscients de l'abast dels efectes.

L'últim patriarca, premi Ramon Llull el 2008, és una història àgil i ens aporta una altra dimensió de l'efecte migratori que va més enllà del xoc de cultures i de totes les contrarietats i contradiccions que això suposa pels qui el pateixen. Ens parla de la transformació profunda de l'ordre establert de les coses i això, sovint pot resultar tràgic.

dijous, 9 de desembre del 2010

Admiro els controladors aeris


Ho confesso, admiro els controladors aeris. Admiro que siguin capaços de fer el que van fer. Que es fiquessin d’acord per més que unanimitat (un 90% dels treballadors arreu de l’estat) per marxar dels seus llocs de treball en plena operació sortida d’un pont de cinc dies. Que amb aquesta acció ara s’enfrontin a una pena de vuit anys de presó i continuin en peu de guerra. Que tothom els ataca i criminaltiza i ells amb el cap ben alt i ben convençuts.

Els admiro, perquè en un país com aquest, on fins i tot les vagues generals són descafeïnades, és estrany que algú reivindiqui alguna cosa sense límits. Perquè ja ens agradaria a molts tenir els pebrots de fer el mateix. I no parlo de ser irresponsable o inconscient. Perquè no hi ha dret amb el que han fet, d’acord, però no em digueu que això no s’ho hauria imaginat (ni plantejat) mai ningú, que si ho expliques no et creuran que tanta transgressió sigui possible avui en dia. Capgirar de cop i volta la situació d’un país, deixant 700.000 passatgers sense vol i fent que el Govern decreti per primera vegada en la democràcia l’estat d’alarma. Increïble.

Però les “vagues salvatges” o els rampells, com també es podria dir, es paguen, i cars. Una acció desmesurada i que no ha valgut la pena, si senyor, com ha admès César Cabo. Però ara que ja està fet, que serveixi per alguna cosa. No només per fer créixer encara més el desprestigi d'aquesta professió, no, que serveixi també per reflexionar. Així que espero que, d’aquí uns dies, o quan sigui, algú amb el cap serè després de tant de rebombori i aldarull (i si pot ser, quan ens haguem lliurat de l'amenaça militar, no fós cas...) ens expliqui clar i català, i sense prejudicis, què passa amb els controladors aeris i com hem arribat fins aquí. Què volen, i què reclamen, i quina és realment, sense demagògia, la seua situació laboral. Que per una vegada, arribem al fons de la qüestió i no ens quedem només amb que si cobren tant o quant. Perquè jo no em crec que aquest rampell, més propi de criatures, sigui gratuït.