No som un país normal...

Em desperto, engego la televisió, i el tema del dia és si el cara a cara dels dos principals candidats a la presidència de Catalunya, Montilla i Mas, ha de ser en català o castellà.

Estic somiant? No, em sembla que és real. Intento recordar, mirar enrere per entendre què m'he perdut. I recordo una sentència d'un Tribunal Constitucional que ataca la llengua pròpia del meu país, el català. Que qüestiona que el català hagi de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Recordo també una manifestació massiva el 10 de juny en defensa dels drets d'un país, d'una nació, i en contra d'aquesta sentència. Veig també atacs a la llei del cinema en català. I tantes altres agressions a la llengua que no acabo d'entendre ben bé que passa...

I llavors em ve al cap que no som un país normal. Que en el nostre país, els polítics perden el temps amb qüestions inqüestionables, i que així, no anirem mai enlloc.

Prèvia 10-J

Avui em sento orgullosa del meu país. Ho volia fer públic després de la gran manifestació que ja està apunt de solfa a Barcelona, però la informació rebuda fins ara em fan adelantar als esdeveniments. Segons els meus familiars, corresponsals a la capital (què hi farem, n'hi ha que els caps de setmana treballem, però no falta la senyera al balcó), a les quatre de la tarda l'ambient a Passeig de Gràcia ja és de dia històric. Les xifres, ara, són clares:

1.500 entitats adherides

250 metres quadrats de senyera

25 autocars des de les Terres de l'Ebre

40 autocars des de Ponent

50 autocars des de terres gironines

... i milers de cotxes particulars i ciutadans que s'hi desplacen amb transport públic.


Més tard, però, les xifres ballaran. No importa, em seguiré sentit orgullosa del meu país.