De bon matí he sortit al carrer ben atenta, a veure si percebia alguna facció desconcertada, algun cap cot, o si potser bufava un cert aire reivindicatiu fruit de la indignació. Com els dies posteriors a les victòries del Barça, potser esperava veure samarretes amb franges de dos colors, en aquest cas, substituint el blau pel groc i el grana pel vermell més pur.
Però res. Si no hagués sigut pel complet desplegament informatiu del senyor Cuní, no m'hagués semblat que el dia d'avui és un d'aquells que s'escriuen en la història.
On sí es notava un ambient enrarit era en els quioscos, amb unes portades de diaris ben clares i contundents que exhibien sense temor que alguna cosa s'està coent en el món polític del país, tant de l'imposat com del propi, amb la seua corresponent nació, diguin el que diguin. Però no ens enganyem, aquests dies, i ja podria anunciar el TC que Catalunya tota en si és inconstitucional, que els diaris més venuts són els esportius, amb "la roja" a punt d'arribar a quarts de final (molt al meu pesar).
I ja pot dir el president Montilla que "no renunciarem", i ja pot dir el senyor Benach que aquesta sentència "provoca una crisi d'Estat", que tot això ho comprovarem el dia 10 de juliol, amb la manifestació convocada per Òmnium Cultural i que ha rebut el suport de tots els partits polítics catalans, exceptuan, és clar, el PP i Ciutadans. I ja veure fins quan, i fins on, arribarà el clam "Som una nació i nosaltres decidim".
Imatge: La punxa d'en Jap. Joan Antoni Poch
.
