A l'empara de Sant Lluc

La Punxa d'en Jap | elpunt.cat

Potser sóc jo, que no ho acabo d'entendre, però com pot dir el conseller Boi Ruiz que les retallades de sanitat no afectaran la qualitat del servei? A mi no m'entra al cap. Que hi hagi hospitals com el de Bellvitge que han tancat plantes d'hospitalització i alguns quiròfans, o com el Joan XXIII de Tarragona, on es preveu la reducció d'una cinquantena de llits i 250 acomiadaments, i que el conseller digui que no es traspassarà la línia vermella, em sembla surrealista. És clar que, tot depèn de quina sigui, la línia vermella...

No fa falta ser una eminència per saber que dos més dos són quatre. I que 50 llits menys en un hospital suposa, d'una manera o altra, un perjudici pel servei sanitari. Potser el conseller no contempla el temps d'espera per una operació com un detrimen en la qualitat del servei. Per tot això, començo a creure en la teoria de la conspiració que alerta que, tot aquest debat estèril dels uniformes a les escoles, no és per res més que per distreure el personal de les tisorades que ens esperen.

Així que davant d'aquest panorama, només em queda fer com ma mare (sempre sàvies, les mares), que patidora de mena, no li queda altre remei que encomanar-se a l'ètica dels professionals que, malgrat les retallades, continuaran al peu del canó. Que Sant Lluc, Sant Cosme i Sant Damià ens emparin.

Qui dia passa any empeny

Potser haurem de tornar a sortir al carrer perquè es parli de l'MTC. Que és una qüestió que incomoda el Govern de la Generalitat, no n'hi ha cap dubte, i per això s'hi passa de puntetes. Primer, el conseller de Territori, Lluís Recoder diu que si el consell de ministres decideix instal·lar el magatzem nuclear a Ascó, ens hi haurem de posar fulles. Ara, el president de la Generalitat, Artur Mas, comunica als ecologistes de Greenpeace que el Govern es manté contrari a la instal·lació, fent valer el pronunciament del ple del Parlament de fa gairebé un any. Però ho afirma sense fer gaire soroll, no fós cas que finalment l'Estat ens endossi el magatzem i llavors el Govern no sàpiga com excusar-se.

I així, qui dia passa any empeny -i polèmica desinfla-. I com menys se'n parli millor, del cementiri, que així un divendres qualsevol els ministres prendran la decisió i ens trobarem, de cop i volta i sense encara poder-nos-ho creure, tots els residus nuclears a la Ribera d'Ebre. Però el delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, que cada dia ha de donar la cara als seus conciutadans, perd la paciència i reclama a l'Estat celeritat en la decisió. No pas pels quartos que costa tenir els residus, mentrestant, a França, sinó per treure's de damunt el neguit de no saber si haurà de donar explicacions poc convincents a uns ebrencs i ebrenques emprenyats.

Manifestació a Móra d'Ebre / elpunt.cat

Així es fa oposició?

Acabo de descobrir a través d'una piulada de Miquel Iceta, vicepresident i més coses del PSC, el bloc Els Millors, ocurrències, incompliments i pífies del govern Mas. Oficialment, Artur Mas només fa dos dies que és president, i en aquest bloc impulsat pel grup parlamentari socialista ja hi ha quatre entrades, totes amb data d'avui. Curiós, no?

Aquest descobriment em crea dubtes un darrere l'altre. El grup de l'oposició, malmès i perjudicat com mai en la història en les darreres eleccions autonòmiques, crea un bloc el mateix dia que els nous consellers prenen possessió del càrrec. Una pàgina web que té l'objectiu d'analitzar al detall, paraula per paraula, acció per acció, tot allò que diguin i facin els membres d'aquest nou Govern amb la finalitat de dir: "Eh! Això no és com havieu promès!" o "Aquí l'heu cagat". Sembla que el grup parlamentari del PSC, vés a saber perquè, ha volgut adoptar la funció de gos guardià, que bé coneixem els periodistes. I no dic que això no sigui feina de l'oposició, que en part ho és, però no sé si a través d'un bloc a la xarxa, on tot allò que s'hi escrigui no estarà firmat per ningú en concret, és la millor manera de deixar en evidència el teu adversari. Per què escriure en un bloc allò que es pot dir i debatre al Parlament, cara a cara amb el senyor Mas i els membres del seu Govern? Aquesta és la millor manera de fer oposició? O és una demostració de les habilitats 2.0 dels socialistes?

Estarem atents a com evoluciona tot plegat... Ja m'estranyava a mi, tanta cordialitat els darrers dies entre uns i altres no podia ser bona, benvinguts altre cop a la normalitat!

Experiències electorals

Avui és un dia de ressaca post-electoral. La nit ahir va ser llarga per tots els catalans, davant de la televisió o enganxats a internet seguint els resultats minut a minut dels comicis al Parlament de Catalunya. També ho va ser pels periodistes que vam estar pendents de les valoracions, des de les més eufòriques, fins les més tràgiques, de tots els partits polítics.

He viscut un mes intens seguint la cocció de tot el que es cuinarà a partir d'ara en aquest país. He seguit la campanya electoral de ben aprop i des de tots els espectres ideològics, gràcies a la iniciativa emprenedora de delCamp.cat i el seu Especial Eleccions, i n'he gaudit profundament.

Esgotament a banda, l'experiència ha estat apassionant. Hem vist passar per les comarques tarragonines grans líders polítics, però sobretot hem estat pendents dels polítics tarragonins que són els qui, al cap i a la fi, han de vetllar pels interessos del nostre territori. Hem compartit amb ells moltes estontes, intervencions i entrevistes on els hem plantejat qüestions de les quals la ciutadania es mereixia saber-ne la resposta (alguns s'han mullat més que d'altres, és clar). També hem estat còmplices d'algunes xerrades, llargues o curtes, sense micròfons, analitzant la situació política i el món en general, i en algunes ocasions, ens han confessat coses d'aquelles que no es poden explicar.

Cap polític, però, ens ha demanat el vot explícitament. Potser pensareu, "només faltaria", però no oblidem que, igual com un periodista ho és les 24 hores del dia, un polític també ho és sempre, i encara més en campanya, quan el seu principal objectiu és aconseguir vots. I els periodistes, també votem! Ens han facilitat, això sí, propaganda electoral, com aquell qui no vol la cosa. I només els caps de llista de dues formacions polítiques, curiosament, amb principis totalment oposats, ens han deixat anar un "a veure si de pas també us convenço a vosaltres" un cop acabada l'entrevista.

Catalunya emprèn un nou camí. L'altre dia preguntaven en una enquesta si aquestes eleccions eren decisisves, importants, o simplement unes eleccions més. Jo, ja avui amb el cap més fresc, defenso que són importants. Potser decisives? La història ho dictarà, tot depèn de la transcendència del camí que seguim a partir d'ara.

Més enllà dels Ni-Ni

L’aprovació del govern del pla per donar feina i formació a la generació Ni-Ni ha causat un gran rebombori. Diu la Pilar Rahola que de generacions Ni-Ni, n’hi ha moltes, com per exemple els majors de 45 anys que no troben feina. I com era d’esperar, ella està radicalment en contra que es subvencioni els “dropos”.

Jo no valoraré ni positivament ni negativa aquesta mesura aprovada “in extremis” del Govern. Perquè sento que en parlen, molt i massa, aquests grans opinadors del nostre país. Però quan els escolto, m’adono que tenen un problema. Es fixen només en aquells que un dia van pensar que sense formació i fent de paletes podien ser els reis del Mambo, i ara es troben amb una mà al darrere i l’altra al davant. Estic d’acord en què això és un problema, però aquest debat distorsiona la visió dels joves, i això m’indigna.

Em pregunto si aquests grans opinadors del nostre país no coneixen joves ben formats, amb carreres universitàries, fins i tot màsters i postgraus, coneixements d’idiomes, ganes de treballar i disposats a esofrçar-se i sacrificar-se. Però estan a l’atur (o encara pitjor, no estan ni a l’atur perquè mai han tingut un contracte com Déu mana que ara els doni dret a una prestació), i ningú els dóna una oportunitat. Perquè si no en coneixen cap, d’aquests joves, jo els en puc presentar uns quants. Joves desenganyats, decebuts i desil·lusionats perquè després d’anys d’estudi (combinats amb feines precàries d’estiu i de caps de setmana per pagar la seua formació i fer més lleugera a l’economia familiar la despesa d’un universitari), de sacrific i d’esforç, no troben la seua recompensa.

Per què no en parlen, d’aquests joves? Per què ningú els veu? Per què ningú fa res per solucionar també aquest problema? Senyors que ho saben tot d’aquest país, d’aquí uns anys trobarem a faltar aquest talent desaprofitat, que està marxant del país en busca d’algun indret on se’ls tingui una mica en compte.

No som un país normal...

Em desperto, engego la televisió, i el tema del dia és si el cara a cara dels dos principals candidats a la presidència de Catalunya, Montilla i Mas, ha de ser en català o castellà.

Estic somiant? No, em sembla que és real. Intento recordar, mirar enrere per entendre què m'he perdut. I recordo una sentència d'un Tribunal Constitucional que ataca la llengua pròpia del meu país, el català. Que qüestiona que el català hagi de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Recordo també una manifestació massiva el 10 de juny en defensa dels drets d'un país, d'una nació, i en contra d'aquesta sentència. Veig també atacs a la llei del cinema en català. I tantes altres agressions a la llengua que no acabo d'entendre ben bé que passa...

I llavors em ve al cap que no som un país normal. Que en el nostre país, els polítics perden el temps amb qüestions inqüestionables, i que així, no anirem mai enlloc.

Prèvia 10-J

Avui em sento orgullosa del meu país. Ho volia fer públic després de la gran manifestació que ja està apunt de solfa a Barcelona, però la informació rebuda fins ara em fan adelantar als esdeveniments. Segons els meus familiars, corresponsals a la capital (què hi farem, n'hi ha que els caps de setmana treballem, però no falta la senyera al balcó), a les quatre de la tarda l'ambient a Passeig de Gràcia ja és de dia històric. Les xifres, ara, són clares:

1.500 entitats adherides

250 metres quadrats de senyera

25 autocars des de les Terres de l'Ebre

40 autocars des de Ponent

50 autocars des de terres gironines

... i milers de cotxes particulars i ciutadans que s'hi desplacen amb transport públic.


Més tard, però, les xifres ballaran. No importa, em seguiré sentit orgullosa del meu país.

La retallada

De bon matí he sortit al carrer ben atenta, a veure si percebia alguna facció desconcertada, algun cap cot, o si potser bufava un cert aire reivindicatiu fruit de la indignació. Com els dies posteriors a les victòries del Barça, potser esperava veure samarretes amb franges de dos colors, en aquest cas, substituint el blau pel groc i el grana pel vermell més pur.

Però res. Si no hagués sigut pel complet desplegament informatiu del senyor Cuní, no m'hagués semblat que el dia d'avui és un d'aquells que s'escriuen en la història.

On sí es notava un ambient enrarit era en els quioscos, amb unes portades de diaris ben clares i contundents que exhibien sense temor que alguna cosa s'està coent en el món polític del país, tant de l'imposat com del propi, amb la seua corresponent nació, diguin el que diguin. Però no ens enganyem, aquests dies, i ja podria anunciar el TC que Catalunya tota en si és inconstitucional, que els diaris més venuts són els esportius, amb "la roja" a punt d'arribar a quarts de final (molt al meu pesar).

I ja pot dir el president Montilla que "no renunciarem", i ja pot dir el senyor Benach que aquesta sentència "provoca una crisi d'Estat", que tot això ho comprovarem el dia 10 de juliol, amb la manifestació convocada per Òmnium Cultural i que ha rebut el suport de tots els partits polítics catalans, exceptuan, és clar, el PP i Ciutadans. I ja veure fins quan, i fins on, arribarà el clam "Som una nació i nosaltres decidim".

Imatge: La punxa d'en Jap. Joan Antoni Poch
.