Pa negre

Columna
396 pàgines
22,50 €

Dir-ho tot sense dir res. Això és el que fa Emili Teixidor a Pa Negre. La novel·la, a cavall entre la memòria i la ficció, narra la vida de l'Andreu en els anys més crus de la postguerra. El relat es construeix com un trenclacosques, on s'enllacen records, fantasies i vivències d'un valiet, tot sovint fragmentades, escapçades per la innaccessibilitat al món dels adults. I deixa entreveure i intuir al lector tot allò que en cap moment es descobreix explícitament.

Pa Negre explora els sentiments més intensos: l'amor, l'odi, la rancúnia. I sobretot, la sensació estranya de trepitjar la línia entre un i altre. De no saber si és correcte sentir llàstima per aquells que t'envolten, de no saber si està ben fet estimar al mateix temps que odies. Perquè ser el fill dels perdedors fa que el món sigui més hostil, fins al punt de renegar dels propis orígens.

El valiet és el protagonista d'una novel·la amb personatges enigmàtics i complexos que ens fan comprendre quant dur va ser el temps de pa negre. Emili Teixidor, a més, exhibeix una cura excepcional del llenguatge, ple de matisos, precís i punyent. Però tot i lloar la qualitat de la novel·la (i més encara tenint en compte com ha triomfat l'adaptació cinematogràfica, tot i que no en puc opinar), no puc negar que m'ha costat introduir-me en la història. Potser l'estil, o vés a saber què, no m'han acabat de convèncer, però no seré jo qui tregui a Pa negre el mèrit que de ben segur és mereix.

L'últim patriarca

Editorial Planeta
332 pàgines
21,5 €

Com canviar l'ordre establert de les coses i, alhora, transformar-te tu mateix i als qui t'envolten. D'axiò ens parla Najat el Hachmi en la seua primera, i de moment, única novel·la. Les coses són, i es fan, d'una manera fins que algú, conscientment o inconscient, decideix canviar-les. Això és el que fa la narradora anònima de L'últim patriarca. Amb un estil que reflexa clarament la tradició oral, la narradora (amb qui és gairebé impossible no trobar paral·lelismes amb la mateixa escriptora, sobretot pels qui ja han llegit el seu assaig, Jo també sóc catalana), ens presenta a Mimoun, que serà l'últim patriarca de la nissaga Driouch, i ens parla de totes les seues excentricitats, si és que es pot qualificar així.

Amb passatges impactants i esfereïdors, però relatats amb la naturalitat de qui explica una història a la vora del foc, Hachmi parla sense embuts, i la novel·la ens fa copsar conflictes que podem trobar ara i avui en la nostra societat. I ens farà entendre que totes les accions, decisions o fets que protagonitzi qualsevol persona, tenen sempre una causa i un efecte. Encara que a vegades no en copsem la causa, encara que a vegades no siguem conscients de l'abast dels efectes.

L'últim patriarca, premi Ramon Llull el 2008, és una història àgil i ens aporta una altra dimensió de l'efecte migratori que va més enllà del xoc de cultures i de totes les contrarietats i contradiccions que això suposa pels qui el pateixen. Ens parla de la transformació profunda de l'ordre establert de les coses i això, sovint pot resultar tràgic.

El futur del català

Editorial Planeta
208 pàgines
20 euros


Un futur llunyà però desgraciadament possible. Això és el que ens presenta el premi Ramon Llull de Carles Casajuana, L'últim home que parlava català. Sembla un escenari imaginari, impossible, però el dia a dia ens deixa mostres, reals i palpables, de que no és un univers tant inversemblant com ens pot sembla a primer cop d'ull.

Les descripcions, tant acurades, de com seria aquest país sense el català esfereeixen, posen els pèls de punta i, si m'ho permeteu, acolloneixen. Però alhora, el debat dels protagonistes ens evidencia que redreçar la situació no és gens fàcil. Els defensors de la llengua acaben sent titllats, com a la vida real, de radicals. I els bilingües o castellanoparlants se senten amenaçats amb qualsevol mesura i iniciativa que intenti minimitzar el retrocés de la llengua.

Una novel·la reflexiva, que ens fa prendre consciència de que el futur del català pot passar per engreixar la llista de llengües mortes.

"El que mata el català és la indiferència, no els hostils", M. Carme Junyent.