divendres, 31 de desembre de 2010

A punt d'encetar un nou any


"Per què celebrem amb tant entusiasme les 00 hores del dia 31 de desembre quan és una cosa que passa cada dia?". És la pregunta que em feia amb cinc, sis i set anys, una època en la que tortures els pares amb perquè i perquè i més perquè. No és que ara, uns anys més tard, ho tingui gaire més clar, però sí que sóc conscient de la velocitat en què passa el temps i no puc evitar, en un dia com avui, substituir les preguntes retòriques per reflexions.

D'aquí a poques hores acomiadarem el 2010, un any que, com tots els altres, ens ha deixat fets i moments únics, increïbles i inoblidables. Cada any, però, ens sembla que el que deixem enrere han estat dotze mesos excepcionals. Tot i això, al que si diem adéu aquesta nit és a una dècada, un període temporal en el qual han canviat molt i moltes coses.

Em ve molt gran fer un balanç d'una dècada, sobretot tenint en compte que tenia 13 anys quan va començar. Només puc fer notar que el món avança a una velocitat increïble, tot i que no encara a la velocitat pronosticada per les pel·lícules futuristes. O, potser vist, d'una altra manera, avança més que el que predien els films fantàstics. Alguna eminència de Hollywood va vaticinar que les xarxes socials canviarien les relacions personals i el món de la comunicació? Fins i tot ja no ens importar el primer anunci de l'any, sinó que volem ser els protagonistes de la primera piulada del 2011.

Feliç any nou, i que el 2011 faci realitat els nostres somnis!

dimecres, 29 de desembre de 2010

Així es fa oposició?


Acabo de descobrir a través d'una piulada de Miquel Iceta, vicepresident i més coses del PSC, el bloc Els Millors, ocurrències, incompliments i pífies del govern Mas. Oficialment, Artur Mas només fa dos dies que és president, i en aquest bloc impulsat pel grup parlamentari socialista ja hi ha quatre entrades, totes amb data d'avui. Curiós, no?

Aquest descobriment em crea dubtes un darrere l'altre. El grup de l'oposició, malmès i perjudicat com mai en la història en les darreres eleccions autonòmiques, crea un bloc el mateix dia que els nous consellers prenen possessió del càrrec. Una pàgina web que té l'objectiu d'analitzar al detall, paraula per paraula, acció per acció, tot allò que diguin i facin els membres d'aquest nou Govern amb la finalitat de dir: "Eh! Això no és com havieu promès!" o "Aquí l'heu cagat". Sembla que el grup parlamentari del PSC, vés a saber perquè, ha volgut adoptar la funció de gos guardià, que bé coneixem els periodistes. I no dic que això no sigui feina de l'oposició, que en part ho és, però no sé si a través d'un bloc a la xarxa, on tot allò que s'hi escrigui no estarà firmat per ningú en concret, és la millor manera de deixar en evidència el teu adversari. Per què escriure en un bloc allò que es pot dir i debatre al Parlament, cara a cara amb el senyor Mas i els membres del seu Govern? Aquesta és la millor manera de fer oposició? O és una demostració de les habilitats 2.0 dels socialistes?

Estarem atents a com evoluciona tot plegat... Ja m'estranyava a mi, tanta cordialitat els darrers dies entre uns i altres no podia ser bona, benvinguts altre cop a la normalitat!

dilluns, 13 de desembre de 2010

L'últim patriarca

Editorial Planeta
332 pàgines
21,5 €

Com canviar l'ordre establert de les coses i, alhora, transformar-te tu mateix i als qui t'envolten. D'axiò ens parla Najat el Hachmi en la seua primera, i de moment, única novel·la. Les coses són, i es fan, d'una manera fins que algú, conscientment o inconscient, decideix canviar-les. Això és el que fa la narradora anònima de L'últim patriarca. Amb un estil que reflexa clarament la tradició oral, la narradora (amb qui és gairebé impossible no trobar paral·lelismes amb la mateixa escriptora, sobretot pels qui ja han llegit el seu assaig, Jo també sóc catalana), ens presenta a Mimoun, que serà l'últim patriarca de la nissaga Driouch, i ens parla de totes les seues excentricitats, si és que es pot qualificar així.

Amb passatges impactants i esfereïdors, però relatats amb la naturalitat de qui explica una història a la vora del foc, Hachmi parla sense embuts, i la novel·la ens fa copsar conflictes que podem trobar ara i avui en la nostra societat. I ens farà entendre que totes les accions, decisions o fets que protagonitzi qualsevol persona, tenen sempre una causa i un efecte. Encara que a vegades no en copsem la causa, encara que a vegades no siguem conscients de l'abast dels efectes.

L'últim patriarca, premi Ramon Llull el 2008, és una història àgil i ens aporta una altra dimensió de l'efecte migratori que va més enllà del xoc de cultures i de totes les contrarietats i contradiccions que això suposa pels qui el pateixen. Ens parla de la transformació profunda de l'ordre establert de les coses i això, sovint pot resultar tràgic.

dijous, 9 de desembre de 2010

Admiro els controladors aeris


Ho confesso, admiro els controladors aeris. Admiro que siguin capaços de fer el que van fer. Que es fiquessin d’acord per més que unanimitat (un 90% dels treballadors arreu de l’estat) per marxar dels seus llocs de treball en plena operació sortida d’un pont de cinc dies. Que amb aquesta acció ara s’enfrontin a una pena de vuit anys de presó i continuin en peu de guerra. Que tothom els ataca i criminaltiza i ells amb el cap ben alt i ben convençuts.

Els admiro, perquè en un país com aquest, on fins i tot les vagues generals són descafeïnades, és estrany que algú reivindiqui alguna cosa sense límits. Perquè ja ens agradaria a molts tenir els pebrots de fer el mateix. I no parlo de ser irresponsable o inconscient. Perquè no hi ha dret amb el que han fet, d’acord, però no em digueu que això no s’ho hauria imaginat (ni plantejat) mai ningú, que si ho expliques no et creuran que tanta transgressió sigui possible avui en dia. Capgirar de cop i volta la situació d’un país, deixant 700.000 passatgers sense vol i fent que el Govern decreti per primera vegada en la democràcia l’estat d’alarma. Increïble.

Però les “vagues salvatges” o els rampells, com també es podria dir, es paguen, i cars. Una acció desmesurada i que no ha valgut la pena, si senyor, com ha admès César Cabo. Però ara que ja està fet, que serveixi per alguna cosa. No només per fer créixer encara més el desprestigi d'aquesta professió, no, que serveixi també per reflexionar. Així que espero que, d’aquí uns dies, o quan sigui, algú amb el cap serè després de tant de rebombori i aldarull (i si pot ser, quan ens haguem lliurat de l'amenaça militar, no fós cas...) ens expliqui clar i català, i sense prejudicis, què passa amb els controladors aeris i com hem arribat fins aquí. Què volen, i què reclamen, i quina és realment, sense demagògia, la seua situació laboral. Que per una vegada, arribem al fons de la qüestió i no ens quedem només amb que si cobren tant o quant. Perquè jo no em crec que aquest rampell, més propi de criatures, sigui gratuït.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Experiències electorals

Avui és un dia de ressaca post-electoral. La nit ahir va ser llarga per tots els catalans, davant de la televisió o enganxats a internet seguint els resultats minut a minut dels comicis al Parlament de Catalunya. També ho va ser pels periodistes que vam estar pendents de les valoracions, des de les més eufòriques, fins les més tràgiques, de tots els partits polítics.

He viscut un mes intens seguint la cocció de tot el que es cuinarà a partir d'ara en aquest país. He seguit la campanya electoral de ben aprop i des de tots els espectres ideològics, gràcies a la iniciativa emprenedora de delCamp.cat i el seu Especial Eleccions, i n'he gaudit profundament.

Esgotament a banda, l'experiència ha estat apassionant. Hem vist passar per les comarques tarragonines grans líders polítics, però sobretot hem estat pendents dels polítics tarragonins que són els qui, al cap i a la fi, han de vetllar pels interessos del nostre territori. Hem compartit amb ells moltes estontes, intervencions i entrevistes on els hem plantejat qüestions de les quals la ciutadania es mereixia saber-ne la resposta (alguns s'han mullat més que d'altres, és clar). També hem estat còmplices d'algunes xerrades, llargues o curtes, sense micròfons, analitzant la situació política i el món en general, i en algunes ocasions, ens han confessat coses d'aquelles que no es poden explicar.

Cap polític, però, ens ha demanat el vot explícitament. Potser pensareu, "només faltaria", però no oblidem que, igual com un periodista ho és les 24 hores del dia, un polític també ho és sempre, i encara més en campanya, quan el seu principal objectiu és aconseguir vots. I els periodistes, també votem! Ens han facilitat, això sí, propaganda electoral, com aquell qui no vol la cosa. I només els caps de llista de dues formacions polítiques, curiosament, amb principis totalment oposats, ens han deixat anar un "a veure si de pas també us convenço a vosaltres" un cop acabada l'entrevista.

Catalunya emprèn un nou camí. L'altre dia preguntaven en una enquesta si aquestes eleccions eren decisisves, importants, o simplement unes eleccions més. Jo, ja avui amb el cap més fresc, defenso que són importants. Potser decisives? La història ho dictarà, tot depèn de la transcendència del camí que seguim a partir d'ara.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Més enllà dels Ni-Ni

L’aprovació del govern del pla per donar feina i formació a la generació Ni-Ni ha causat un gran rebombori. Diu la Pilar Rahola que de generacions Ni-Ni, n’hi ha moltes, com per exemple els majors de 45 anys que no troben feina. I com era d’esperar, ella està radicalment en contra que es subvencioni els “dropos”.

Jo no valoraré ni positivament ni negativa aquesta mesura aprovada “in extremis” del Govern. Perquè sento que en parlen, molt i massa, aquests grans opinadors del nostre país. Però quan els escolto, m’adono que tenen un problema. Es fixen només en aquells que un dia van pensar que sense formació i fent de paletes podien ser els reis del Mambo, i ara es troben amb una mà al darrere i l’altra al davant. Estic d’acord en què això és un problema, però aquest debat distorsiona la visió dels joves, i això m’indigna.

Em pregunto si aquests grans opinadors del nostre país no coneixen joves ben formats, amb carreres universitàries, fins i tot màsters i postgraus, coneixements d’idiomes, ganes de treballar i disposats a esofrçar-se i sacrificar-se. Però estan a l’atur (o encara pitjor, no estan ni a l’atur perquè mai han tingut un contracte com Déu mana que ara els doni dret a una prestació), i ningú els dóna una oportunitat. Perquè si no en coneixen cap, d’aquests joves, jo els en puc presentar uns quants. Joves desenganyats, decebuts i desil·lusionats perquè després d’anys d’estudi (combinats amb feines precàries d’estiu i de caps de setmana per pagar la seua formació i fer més lleugera a l’economia familiar la despesa d’un universitari), de sacrific i d’esforç, no troben la seua recompensa.

Per què no en parlen, d’aquests joves? Per què ningú els veu? Per què ningú fa res per solucionar també aquest problema? Senyors que ho saben tot d’aquest país, d’aquí uns anys trobarem a faltar aquest talent desaprofitat, que està marxant del país en busca d’algun indret on se’ls tingui una mica en compte.

dijous, 14 d’octubre de 2010

No som un país normal...

Em desperto, engego la televisió, i el tema del dia és si el cara a cara dels dos principals candidats a la presidència de Catalunya, Montilla i Mas, ha de ser en català o castellà.

Estic somiant? No, em sembla que és real. Intento recordar, mirar enrere per entendre què m'he perdut. I recordo una sentència d'un Tribunal Constitucional que ataca la llengua pròpia del meu país, el català. Que qüestiona que el català hagi de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Recordo també una manifestació massiva el 10 de juny en defensa dels drets d'un país, d'una nació, i en contra d'aquesta sentència. Veig també atacs a la llei del cinema en català. I tantes altres agressions a la llengua que no acabo d'entendre ben bé que passa...

I llavors em ve al cap que no som un país normal. Que en el nostre país, els polítics perden el temps amb qüestions inqüestionables, i que així, no anirem mai enlloc.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

El futur del català

Editorial Planeta
208 pàgines
20 euros



Un futur llunyà però desgraciadament possible. Això és el que ens presenta el premi Ramon Llull de Carles Casajuana, L'últim home que parlava català. Sembla un escenari imaginari, impossible, però el dia a dia ens deixa mostres, reals i palpables, de que no és un univers tant inversemblant com ens pot sembla a primer cop d'ull.

Les descripcions, tant acurades, de com seria aquest país sense el català esfereeixen, posen els pèls de punta i, si m'ho permeteu, acolloneixen. Però alhora, el debat dels protagonistes ens evidencia que redreçar la situació no és gens fàcil. Els defensors de la llengua acaben sent titllats, com a la vida real, de radicals. I els bilingües o castellanoparlants se senten amenaçats amb qualsevol mesura i iniciativa que intenti minimitzar el retrocés de la llengua.

Una novel·la reflexiva, que ens fa prendre consciència de que el futur del català pot passar per engreixar la llista de llengües mortes.

"El que mata el català és la indiferència, no els hostils"
, M. Carme Junyent.

dilluns, 6 de setembre de 2010

El temps "perdut" a les xarxes socials

Sóc una persona dels 400 milions de tot el món que utilitzen Facebook. No és una notícia, ho sé, però a diferència d'altres, és l'única xarxa social que utilitzo. Avui, però, m'he armat de valor i he recuperat el meu compte de Twitter que vaig crear per obligació, ja fa mesos, a la classe de Periodisme multimèdia. I no ho he pogut evitar, m'he ficat a reflexionar, com ja fan altres més experts que jo, sobre la influència de les xares socials a la nostra vida.

El que a mi més em preocupa és com fer-m'ho per estar al dia a tot arreu: a aquest raconet, que tinc tant abandonat (ja hi som amb el que no tenim temps...), al Facebook, que si no l'actualtizes sembla que no tinguis vida social, i ara a més, sumem-hi el Twitter, on m'he proposat oferir comentaris "interessants".

He llegit en un article que les xarxes socials tenen la capacitat de fer-nos "malgastar el nostre temps". No serà tant, crec jo -i ho demostren el 79% de les 100 empreses més grans de la llista Fortune 500 que tenen presència a la xarxa a través de les eines 2.10-. Però si que penso que de sobte ens hem trobat que, a més a més de tot allò que hem de fer en el món real, també hem de construir la nostra identitat digital, i això ens suposarà un cost temporal que, potser alguns, no sabrem gestionar.

.

diumenge, 8 d’agost de 2010

No parlis amb desconeguts

Tu t'acostes lentament, amb un mig somriure per no espantar el personal. Et presentes amb educació, sense perdre el dibuix amable dels teus llavis, però quan pronuncies la paraula clau, el teu interlocutor fa un pas enrere. Et mira amb escepticisme, amb incredulitat, amb recel, o vés a saber amb què, però de ben segur és cara de pocs amics.

I a tu, que només vols escoltar què pensa, ser l'altaveu de la seua opinió, fer que es parli d'allò que realment preocupa la gent, et va pujant, poc a poc, la mosca al nas, per la poca predisposició de qui tens al davant. I ni se t'acudeixi treure la càmara de fotos, que el tio fotrà uns cent metres llisos que ni el Bolt quan estava en plena forma.

I és llavors quan maleeixes aquella frase eternament repetida per pares i mares als seus fills: "No parlis amb desconeguts". I decideixes que tu, als teus fills, els inculcaràs: "No parlis amb desconeguts, però respon amablement als periodistes, que no mosseguen".

dimarts, 13 de juliol de 2010

Comentar o no comentar?

Ja fa dies que la pregunta em ronda pel cap. Per què alguns mitjans de comunicació digitals estan plagats de comentaris i d'altres no? Buscant per la xarxa, no hi he trobat resposta (sembla que la majoria només es preocupa per tenir comentaris al seu bloc.) La cosa encara m'inquieta més des de que El Punt i l'Avui comparteixen plana web. Els lectors de l'Avui, sens dubte, són més llençats a l'hora de fer comentaris, sobretot en temes polítics. I això que ara han de registrar-se i no poden escriure res sota l'anonimat. Però els lectors del Punt, diríem que son més tradicionals. Potser és que prefereixen les cartes al diari, o bé ningú els ha ensenyat que en aquell espai hi poden dir la seua. I tot, dins d'una mateixa web, amb els mateixos paràmetres i ara, fins i tot, amb la mateixa maqueta. Curiós, no?

La pregunta em porta a reflexionar, i crec que la transició dels mitjans tradicionals cap al suport on-line no serà fàcil. No es tracta només de posar en marxa una web on publicar-hi continguts similars als del paper. Els mitjans s'han de reinventar, i suposo que alhora, també ho han de fer els lectors, aprenent a emprar les eines que tenen al seu abast.


Imatge: els titulars dels blocs se les empesquen totes per promoure els comentaris!

dissabte, 10 de juliol de 2010

Prèvia 10-J

Avui em sento orgullosa del meu país. Ho volia fer públic després de la gran manifestació que ja està apunt de solfa a Barcelona, però la informació rebuda fins ara em fan adelantar als esdeveniments. Segons els meus familiars, corresponsals a la capital (què hi farem, n'hi ha que els caps de setmana treballem, però no falta la senyera al balcó), a les quatre de la tarda l'ambient a Passeig de Gràcia ja és de dia històric. Les xifres, ara, són clares:

1.500 entitats adherides

250 metres quadrats de senyera

25 autocars des de les Terres de l'Ebre

40 autocars des de Ponent

50 autocars des de terres gironines

... i milers de cotxes particulars i ciutadans que s'hi desplacen amb transport públic.


Més tard, però, les xifres ballaran. No importa, em seguiré sentit orgullosa del meu país.


dimarts, 29 de juny de 2010

La retallada



De bon matí he sortit al carrer ben atenta, a veure si percebia alguna facció desconcertada, algun cap cot, o si potser bufava un cert aire reivindicatiu fruit de la indignació. Com els dies posteriors a les victòries del Barça, potser esperava veure samarretes amb franges de dos colors, en aquest cas, substituint el blau pel groc i el grana pel vermell més pur.

Però res. Si no hagués sigut pel complet desplegament informatiu del senyor Cuní, no m'hagués semblat que el dia d'avui és un d'aquells que s'escriuen en la història.

On sí es notava un ambient enrarit era en els quioscos, amb unes portades de diaris ben clares i contundents que exhibien sense temor que alguna cosa s'està coent en el món polític del país, tant de l'imposat com del propi, amb la seua corresponent nació, diguin el que diguin. Però no ens enganyem, aquests dies, i ja podria anunciar el TC que Catalunya tota en si és inconstitucional, que els diaris més venuts són els esportius, amb "la roja" a punt d'arribar a quarts de final (molt al meu pesar).

I ja pot dir el president Montilla que "no renunciarem", i ja pot dir el senyor Benach que aquesta sentència "provoca una crisi d'Estat", que tot això ho comprovarem el dia 10 de juliol, amb la manifestació convocada per Òmnium Cultural i que ha rebut el suport de tots els partits polítics catalans, exceptuan, és clar, el PP i Ciutadans. I ja veure fins quan, i fins on, arribarà el clam "Som una nació i nosaltres decidim".

Imatge: La punxa d'en Jap. Joan Antoni Poch
.

dijous, 17 de juny de 2010

Facebook: el nou buscador


No només és útil per xafardejar la vida dels altres (sota el pretext que són els nostres amics). També serveix per contactar amb associacions, assabentar-nos del programa d’una fira o recordar-nos a quina hora és el concert al qual fa temps que volem anar (i del qual ens en vam assabentar gràcies a ell, és clar).

El Facebook és el nostre nou amic. Aquell que ho sap tot. Aquell que s’entera de tot i que no li passa ni una per alt. Aquell que si tenim una pregunta, segur que troba la resposta. Aquell que ens ajuda a organitzar el nostre temps lliure però també a projectar-nos professionalment. Ens ho dona tot, i nosaltres, cada vegada hi confiem més.


Facebook és el nou buscador. Sí, encara fem “googles” tots plegats, però la tendència de buscar informació a través del Facebook va en augment. Aquest món va tant de pressa... I els que ens trobem en l'àmbit de la comunicació, no ho fem servir només en el temps lliure, sinó també a nivell professional. L'altre dia, jo mateixa em vaig sorprendre buscant informació directament a la xarxa social, sense passar per cap altre buscador. Així que d'ara en endavant, més aviat haurem de dir: "Si no ho trobes a Facebook, no existeix".

Un nou repte per la societat en general, i sobretot, pel món de la publicitat i empresarial.

.

dimarts, 8 de juny de 2010

Aquelles petites coses


Obro el calaix. Una cartera que mai més faré servir. Però no la puc llençar, me la va regalar aquella amiga de l'escola. Un estoig vell, tampoc el faré servir. Però també el guardo, em porta records de l'institut. Un bolígraf que ja no escriu. Però és especial, porta la inscripcció d'aquell viatge de final de curs.

Un calaix ple de petites coses sense valor, sense importància, oblidades, abandonades. Però que quan les trobem ens fan empendre un viatge ple de records, vivències, sentiments, experiències... I no ens en volem desfer. La vida està plena de totes aquestes petites coses, i tots en tenim calaixos plens a rebossar.
.

dijous, 27 de maig de 2010

Projectes


Primer dia de ja-no-universitària. Bé, no oficialment, per allò de no diguis blat... però sí tècnicament. No he anat a fer cua a les oficines de l'atur, ni tampoc a les empreses de treball temporal. Ni tan sols m'he molestat a preparar currículums. M'he llevat, com sempre; he anat a complir amb el meu contracte de pràctiques, com des de fa quatre mesos, i a la tarda, enlloc d'agafar carpeta i apunts, m'he ficat davant del portàtil a rumiar què podia fer de profit.

I així ha nascut Gargots. Un projecte que poso en marxa amb ganes (ja veurem si després això és traduïrà amb constància...) perquè em permet fer allò que més m'agrada, escriure, i el que em va empényer a estudiar la carrera que ara, ja puc dir que he acabat: periodisme.

Com que el panorama està fatal, i no sé si a curt o mig termini em podré dedicar, laboralment, a fer una cosa que em satisfaci, aquí tinc el meu raconet per fer públics els meus gargots.

Gràcies per avançat a tots els que us entretingueu per aquí.
.