Els mitjans de Tarragona, en el punt de mira

Que es facin crítiques constructives als mitjans de comunicació sempre va bé. Molt sovint, els periodistes, immersos en les rutines de qualsevol ofici i atrapats per la voràgine en què a vegades ens porta la informació, ens oblidem, o més ben dit, ens passen per alt, principis bàsics de la nostra professió.

Així que un bloc com Tarragona 2011, la guerra dels mitjans, em sembla una bona idea. Amb l'objectiu d'analtizar el tractament informatiu dels diferents mitjans de comunicació que operen al Camp de Tarragona, i aprofitant les properes eleccions municipals, un grup de "ciutadans disconformes amb la situació mediàtica actual i amb experiència en el món periodístic" han posat en marxa aquest projecte.

La lliçó de que darrere de qualsevol mitjà de comunicació hi ha uns interessos (o unes tendències, si voleu), ja siguin polítics, econòmics o empresarials, és de les primeres que s'ensenyen en els estudis de periodisme i, de fet, és una d'aquelles coses que qualsevol ciutadà descobreix quan es fa gran. Em sembla bé que aquest grup de "ciutadans disconformes" vulguin fer una mica de "desanalfabetització mediàtica" i analitzar, amb un sentit crític i constructiu, la tasca dels periodistes tarragonins.

Ara bé, una altra de les principals lliçons periodístiques és que els continguts sempre tenen un responsable, amb nom i cognoms. Amb cada text que escrivim, amb cada peça radiofònica o televisiva que difonem, tenim el poder i alhora la responsabilitat de generar opinió entre la ciutadania. Per això és tant necessari que fem la nostra feina amb ètica i plenament consciens de què comporta. I per això també és imprescindible que al darrere de cada informació hi hagi un responsable que doni la cara. Així que si volem saber què hi ha darrere de cada mitjà, també estaria bé conèixer qui són els analistes.

Experiències electorals

Avui és un dia de ressaca post-electoral. La nit ahir va ser llarga per tots els catalans, davant de la televisió o enganxats a internet seguint els resultats minut a minut dels comicis al Parlament de Catalunya. També ho va ser pels periodistes que vam estar pendents de les valoracions, des de les més eufòriques, fins les més tràgiques, de tots els partits polítics.

He viscut un mes intens seguint la cocció de tot el que es cuinarà a partir d'ara en aquest país. He seguit la campanya electoral de ben aprop i des de tots els espectres ideològics, gràcies a la iniciativa emprenedora de delCamp.cat i el seu Especial Eleccions, i n'he gaudit profundament.

Esgotament a banda, l'experiència ha estat apassionant. Hem vist passar per les comarques tarragonines grans líders polítics, però sobretot hem estat pendents dels polítics tarragonins que són els qui, al cap i a la fi, han de vetllar pels interessos del nostre territori. Hem compartit amb ells moltes estontes, intervencions i entrevistes on els hem plantejat qüestions de les quals la ciutadania es mereixia saber-ne la resposta (alguns s'han mullat més que d'altres, és clar). També hem estat còmplices d'algunes xerrades, llargues o curtes, sense micròfons, analitzant la situació política i el món en general, i en algunes ocasions, ens han confessat coses d'aquelles que no es poden explicar.

Cap polític, però, ens ha demanat el vot explícitament. Potser pensareu, "només faltaria", però no oblidem que, igual com un periodista ho és les 24 hores del dia, un polític també ho és sempre, i encara més en campanya, quan el seu principal objectiu és aconseguir vots. I els periodistes, també votem! Ens han facilitat, això sí, propaganda electoral, com aquell qui no vol la cosa. I només els caps de llista de dues formacions polítiques, curiosament, amb principis totalment oposats, ens han deixat anar un "a veure si de pas també us convenço a vosaltres" un cop acabada l'entrevista.

Catalunya emprèn un nou camí. L'altre dia preguntaven en una enquesta si aquestes eleccions eren decisisves, importants, o simplement unes eleccions més. Jo, ja avui amb el cap més fresc, defenso que són importants. Potser decisives? La història ho dictarà, tot depèn de la transcendència del camí que seguim a partir d'ara.

No parlis amb desconeguts

Tu t'acostes lentament, amb un mig somriure per no espantar el personal. Et presentes amb educació, sense perdre el dibuix amable dels teus llavis, però quan pronuncies la paraula clau, el teu interlocutor fa un pas enrere. Et mira amb escepticisme, amb incredulitat, amb recel, o vés a saber amb què, però de ben segur és cara de pocs amics.

I a tu, que només vols escoltar què pensa, ser l'altaveu de la seua opinió, fer que es parli d'allò que realment preocupa la gent, et va pujant, poc a poc, la mosca al nas, per la poca predisposició de qui tens al davant. I ni se t'acudeixi treure la càmara de fotos, que el tio fotrà uns cent metres llisos que ni el Bolt quan estava en plena forma.

I és llavors quan maleeixes aquella frase eternament repetida per pares i mares als seus fills: "No parlis amb desconeguts". I decideixes que tu, als teus fills, els inculcaràs: "No parlis amb desconeguts, però respon amablement als periodistes, que no mosseguen".