El temps "perdut" a les xarxes socials

Sóc una persona dels 400 milions de tot el món que utilitzen Facebook. No és una notícia, ho sé, però a diferència d'altres, és l'única xarxa social que utilitzo. Avui, però, m'he armat de valor i he recuperat el meu compte de Twitter que vaig crear per obligació, ja fa mesos, a la classe de Periodisme multimèdia. I no ho he pogut evitar, m'he ficat a reflexionar, com ja fan altres més experts que jo, sobre la influència de les xares socials a la nostra vida.

El que a mi més em preocupa és com fer-m'ho per estar al dia a tot arreu: a aquest raconet, que tinc tant abandonat (ja hi som amb el que no tenim temps...), al Facebook, que si no l'actualtizes sembla que no tinguis vida social, i ara a més, sumem-hi el Twitter, on m'he proposat oferir comentaris "interessants".

He llegit en un article que les xarxes socials tenen la capacitat de fer-nos "malgastar el nostre temps". No serà tant, crec jo -i ho demostren el 79% de les 100 empreses més grans de la llista Fortune 500 que tenen presència a la xarxa a través de les eines 2.10-. Però si que penso que de sobte ens hem trobat que, a més a més de tot allò que hem de fer en el món real, també hem de construir la nostra identitat digital, i això ens suposarà un cost temporal que, potser alguns, no sabrem gestionar.

.

No parlis amb desconeguts

Tu t'acostes lentament, amb un mig somriure per no espantar el personal. Et presentes amb educació, sense perdre el dibuix amable dels teus llavis, però quan pronuncies la paraula clau, el teu interlocutor fa un pas enrere. Et mira amb escepticisme, amb incredulitat, amb recel, o vés a saber amb què, però de ben segur és cara de pocs amics.

I a tu, que només vols escoltar què pensa, ser l'altaveu de la seua opinió, fer que es parli d'allò que realment preocupa la gent, et va pujant, poc a poc, la mosca al nas, per la poca predisposició de qui tens al davant. I ni se t'acudeixi treure la càmara de fotos, que el tio fotrà uns cent metres llisos que ni el Bolt quan estava en plena forma.

I és llavors quan maleeixes aquella frase eternament repetida per pares i mares als seus fills: "No parlis amb desconeguts". I decideixes que tu, als teus fills, els inculcaràs: "No parlis amb desconeguts, però respon amablement als periodistes, que no mosseguen".

Comentar o no comentar?

Ja fa dies que la pregunta em ronda pel cap. Per què alguns mitjans de comunicació digitals estan plagats de comentaris i d'altres no? Buscant per la xarxa, no hi he trobat resposta (sembla que la majoria només es preocupa per tenir comentaris al seu bloc.) La cosa encara m'inquieta més des de que El Punt i l'Avui comparteixen plana web. Els lectors de l'Avui, sens dubte, són més llençats a l'hora de fer comentaris, sobretot en temes polítics. I això que ara han de registrar-se i no poden escriure res sota l'anonimat. Però els lectors del Punt, diríem que son més tradicionals. Potser és que prefereixen les cartes al diari, o bé ningú els ha ensenyat que en aquell espai hi poden dir la seua. I tot, dins d'una mateixa web, amb els mateixos paràmetres i ara, fins i tot, amb la mateixa maqueta. Curiós, no?

La pregunta em porta a reflexionar, i crec que la transició dels mitjans tradicionals cap al suport on-line no serà fàcil. No es tracta només de posar en marxa una web on publicar-hi continguts similars als del paper. Els mitjans s'han de reinventar, i suposo que alhora, també ho han de fer els lectors, aprenent a emprar les eines que tenen al seu abast.


Imatge: els titulars dels blocs se les empesquen totes per promoure els comentaris!

Prèvia 10-J

Avui em sento orgullosa del meu país. Ho volia fer públic després de la gran manifestació que ja està apunt de solfa a Barcelona, però la informació rebuda fins ara em fan adelantar als esdeveniments. Segons els meus familiars, corresponsals a la capital (què hi farem, n'hi ha que els caps de setmana treballem, però no falta la senyera al balcó), a les quatre de la tarda l'ambient a Passeig de Gràcia ja és de dia històric. Les xifres, ara, són clares:

1.500 entitats adherides

250 metres quadrats de senyera

25 autocars des de les Terres de l'Ebre

40 autocars des de Ponent

50 autocars des de terres gironines

... i milers de cotxes particulars i ciutadans que s'hi desplacen amb transport públic.


Més tard, però, les xifres ballaran. No importa, em seguiré sentit orgullosa del meu país.

La retallada

De bon matí he sortit al carrer ben atenta, a veure si percebia alguna facció desconcertada, algun cap cot, o si potser bufava un cert aire reivindicatiu fruit de la indignació. Com els dies posteriors a les victòries del Barça, potser esperava veure samarretes amb franges de dos colors, en aquest cas, substituint el blau pel groc i el grana pel vermell més pur.

Però res. Si no hagués sigut pel complet desplegament informatiu del senyor Cuní, no m'hagués semblat que el dia d'avui és un d'aquells que s'escriuen en la història.

On sí es notava un ambient enrarit era en els quioscos, amb unes portades de diaris ben clares i contundents que exhibien sense temor que alguna cosa s'està coent en el món polític del país, tant de l'imposat com del propi, amb la seua corresponent nació, diguin el que diguin. Però no ens enganyem, aquests dies, i ja podria anunciar el TC que Catalunya tota en si és inconstitucional, que els diaris més venuts són els esportius, amb "la roja" a punt d'arribar a quarts de final (molt al meu pesar).

I ja pot dir el president Montilla que "no renunciarem", i ja pot dir el senyor Benach que aquesta sentència "provoca una crisi d'Estat", que tot això ho comprovarem el dia 10 de juliol, amb la manifestació convocada per Òmnium Cultural i que ha rebut el suport de tots els partits polítics catalans, exceptuan, és clar, el PP i Ciutadans. I ja veure fins quan, i fins on, arribarà el clam "Som una nació i nosaltres decidim".

Imatge: La punxa d'en Jap. Joan Antoni Poch
.

Facebook: el nou buscador

No només és útil per xafardejar la vida dels altres (sota el pretext que són els nostres amics). També serveix per contactar amb associacions, assabentar-nos del programa d’una fira o recordar-nos a quina hora és el concert al qual fa temps que volem anar (i del qual ens en vam assabentar gràcies a ell, és clar).

El Facebook és el nostre nou amic. Aquell que ho sap tot. Aquell que s’entera de tot i que no li passa ni una per alt. Aquell que si tenim una pregunta, segur que troba la resposta. Aquell que ens ajuda a organitzar el nostre temps lliure però també a projectar-nos professionalment. Ens ho dona tot, i nosaltres, cada vegada hi confiem més.

Facebook és el nou buscador. Sí, encara fem “googles” tots plegats, però la tendència de buscar informació a través del Facebook va en augment. Aquest món va tant de pressa... I els que ens trobem en l'àmbit de la comunicació, no ho fem servir només en el temps lliure, sinó també a nivell professional. L'altre dia, jo mateixa em vaig sorprendre buscant informació directament a la xarxa social, sense passar per cap altre buscador. Així que d'ara en endavant, més aviat haurem de dir: "Si no ho trobes a Facebook, no existeix".

Un nou repte per la societat en general, i sobretot, pel món de la publicitat i empresarial.

.

Aquelles petites coses

Obro el calaix. Una cartera que mai més faré servir. Però no la puc llençar, me la va regalar aquella amiga de l'escola. Un estoig vell, tampoc el faré servir. Però també el guardo, em porta records de l'institut. Un bolígraf que ja no escriu. Però és especial, porta la inscripcció d'aquell viatge de final de curs.

Un calaix ple de petites coses sense valor, sense importància, oblidades, abandonades. Però que quan les trobem ens fan empendre un viatge ple de records, vivències, sentiments, experiències... I no ens en volem desfer. La vida està plena de totes aquestes petites coses, i tots en tenim calaixos plens a rebossar.
.