No som un país normal...

Em desperto, engego la televisió, i el tema del dia és si el cara a cara dels dos principals candidats a la presidència de Catalunya, Montilla i Mas, ha de ser en català o castellà.

Estic somiant? No, em sembla que és real. Intento recordar, mirar enrere per entendre què m'he perdut. I recordo una sentència d'un Tribunal Constitucional que ataca la llengua pròpia del meu país, el català. Que qüestiona que el català hagi de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Recordo també una manifestació massiva el 10 de juny en defensa dels drets d'un país, d'una nació, i en contra d'aquesta sentència. Veig també atacs a la llei del cinema en català. I tantes altres agressions a la llengua que no acabo d'entendre ben bé que passa...

I llavors em ve al cap que no som un país normal. Que en el nostre país, els polítics perden el temps amb qüestions inqüestionables, i que així, no anirem mai enlloc.

El futur del català

Editorial Planeta
208 pàgines
20 euros


Un futur llunyà però desgraciadament possible. Això és el que ens presenta el premi Ramon Llull de Carles Casajuana, L'últim home que parlava català. Sembla un escenari imaginari, impossible, però el dia a dia ens deixa mostres, reals i palpables, de que no és un univers tant inversemblant com ens pot sembla a primer cop d'ull.

Les descripcions, tant acurades, de com seria aquest país sense el català esfereeixen, posen els pèls de punta i, si m'ho permeteu, acolloneixen. Però alhora, el debat dels protagonistes ens evidencia que redreçar la situació no és gens fàcil. Els defensors de la llengua acaben sent titllats, com a la vida real, de radicals. I els bilingües o castellanoparlants se senten amenaçats amb qualsevol mesura i iniciativa que intenti minimitzar el retrocés de la llengua.

Una novel·la reflexiva, que ens fa prendre consciència de que el futur del català pot passar per engreixar la llista de llengües mortes.

"El que mata el català és la indiferència, no els hostils", M. Carme Junyent.