Experiències electorals

Avui és un dia de ressaca post-electoral. La nit ahir va ser llarga per tots els catalans, davant de la televisió o enganxats a internet seguint els resultats minut a minut dels comicis al Parlament de Catalunya. També ho va ser pels periodistes que vam estar pendents de les valoracions, des de les més eufòriques, fins les més tràgiques, de tots els partits polítics.

He viscut un mes intens seguint la cocció de tot el que es cuinarà a partir d'ara en aquest país. He seguit la campanya electoral de ben aprop i des de tots els espectres ideològics, gràcies a la iniciativa emprenedora de delCamp.cat i el seu Especial Eleccions, i n'he gaudit profundament.

Esgotament a banda, l'experiència ha estat apassionant. Hem vist passar per les comarques tarragonines grans líders polítics, però sobretot hem estat pendents dels polítics tarragonins que són els qui, al cap i a la fi, han de vetllar pels interessos del nostre territori. Hem compartit amb ells moltes estontes, intervencions i entrevistes on els hem plantejat qüestions de les quals la ciutadania es mereixia saber-ne la resposta (alguns s'han mullat més que d'altres, és clar). També hem estat còmplices d'algunes xerrades, llargues o curtes, sense micròfons, analitzant la situació política i el món en general, i en algunes ocasions, ens han confessat coses d'aquelles que no es poden explicar.

Cap polític, però, ens ha demanat el vot explícitament. Potser pensareu, "només faltaria", però no oblidem que, igual com un periodista ho és les 24 hores del dia, un polític també ho és sempre, i encara més en campanya, quan el seu principal objectiu és aconseguir vots. I els periodistes, també votem! Ens han facilitat, això sí, propaganda electoral, com aquell qui no vol la cosa. I només els caps de llista de dues formacions polítiques, curiosament, amb principis totalment oposats, ens han deixat anar un "a veure si de pas també us convenço a vosaltres" un cop acabada l'entrevista.

Catalunya emprèn un nou camí. L'altre dia preguntaven en una enquesta si aquestes eleccions eren decisisves, importants, o simplement unes eleccions més. Jo, ja avui amb el cap més fresc, defenso que són importants. Potser decisives? La història ho dictarà, tot depèn de la transcendència del camí que seguim a partir d'ara.

Més enllà dels Ni-Ni

L’aprovació del govern del pla per donar feina i formació a la generació Ni-Ni ha causat un gran rebombori. Diu la Pilar Rahola que de generacions Ni-Ni, n’hi ha moltes, com per exemple els majors de 45 anys que no troben feina. I com era d’esperar, ella està radicalment en contra que es subvencioni els “dropos”.

Jo no valoraré ni positivament ni negativa aquesta mesura aprovada “in extremis” del Govern. Perquè sento que en parlen, molt i massa, aquests grans opinadors del nostre país. Però quan els escolto, m’adono que tenen un problema. Es fixen només en aquells que un dia van pensar que sense formació i fent de paletes podien ser els reis del Mambo, i ara es troben amb una mà al darrere i l’altra al davant. Estic d’acord en què això és un problema, però aquest debat distorsiona la visió dels joves, i això m’indigna.

Em pregunto si aquests grans opinadors del nostre país no coneixen joves ben formats, amb carreres universitàries, fins i tot màsters i postgraus, coneixements d’idiomes, ganes de treballar i disposats a esofrçar-se i sacrificar-se. Però estan a l’atur (o encara pitjor, no estan ni a l’atur perquè mai han tingut un contracte com Déu mana que ara els doni dret a una prestació), i ningú els dóna una oportunitat. Perquè si no en coneixen cap, d’aquests joves, jo els en puc presentar uns quants. Joves desenganyats, decebuts i desil·lusionats perquè després d’anys d’estudi (combinats amb feines precàries d’estiu i de caps de setmana per pagar la seua formació i fer més lleugera a l’economia familiar la despesa d’un universitari), de sacrific i d’esforç, no troben la seua recompensa.

Per què no en parlen, d’aquests joves? Per què ningú els veu? Per què ningú fa res per solucionar també aquest problema? Senyors que ho saben tot d’aquest país, d’aquí uns anys trobarem a faltar aquest talent desaprofitat, que està marxant del país en busca d’algun indret on se’ls tingui una mica en compte.

No som un país normal...

Em desperto, engego la televisió, i el tema del dia és si el cara a cara dels dos principals candidats a la presidència de Catalunya, Montilla i Mas, ha de ser en català o castellà.

Estic somiant? No, em sembla que és real. Intento recordar, mirar enrere per entendre què m'he perdut. I recordo una sentència d'un Tribunal Constitucional que ataca la llengua pròpia del meu país, el català. Que qüestiona que el català hagi de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Recordo també una manifestació massiva el 10 de juny en defensa dels drets d'un país, d'una nació, i en contra d'aquesta sentència. Veig també atacs a la llei del cinema en català. I tantes altres agressions a la llengua que no acabo d'entendre ben bé que passa...

I llavors em ve al cap que no som un país normal. Que en el nostre país, els polítics perden el temps amb qüestions inqüestionables, i que així, no anirem mai enlloc.

El futur del català

Editorial Planeta
208 pàgines
20 euros


Un futur llunyà però desgraciadament possible. Això és el que ens presenta el premi Ramon Llull de Carles Casajuana, L'últim home que parlava català. Sembla un escenari imaginari, impossible, però el dia a dia ens deixa mostres, reals i palpables, de que no és un univers tant inversemblant com ens pot sembla a primer cop d'ull.

Les descripcions, tant acurades, de com seria aquest país sense el català esfereeixen, posen els pèls de punta i, si m'ho permeteu, acolloneixen. Però alhora, el debat dels protagonistes ens evidencia que redreçar la situació no és gens fàcil. Els defensors de la llengua acaben sent titllats, com a la vida real, de radicals. I els bilingües o castellanoparlants se senten amenaçats amb qualsevol mesura i iniciativa que intenti minimitzar el retrocés de la llengua.

Una novel·la reflexiva, que ens fa prendre consciència de que el futur del català pot passar per engreixar la llista de llengües mortes.

"El que mata el català és la indiferència, no els hostils", M. Carme Junyent.

El temps "perdut" a les xarxes socials

Sóc una persona dels 400 milions de tot el món que utilitzen Facebook. No és una notícia, ho sé, però a diferència d'altres, és l'única xarxa social que utilitzo. Avui, però, m'he armat de valor i he recuperat el meu compte de Twitter que vaig crear per obligació, ja fa mesos, a la classe de Periodisme multimèdia. I no ho he pogut evitar, m'he ficat a reflexionar, com ja fan altres més experts que jo, sobre la influència de les xares socials a la nostra vida.

El que a mi més em preocupa és com fer-m'ho per estar al dia a tot arreu: a aquest raconet, que tinc tant abandonat (ja hi som amb el que no tenim temps...), al Facebook, que si no l'actualtizes sembla que no tinguis vida social, i ara a més, sumem-hi el Twitter, on m'he proposat oferir comentaris "interessants".

He llegit en un article que les xarxes socials tenen la capacitat de fer-nos "malgastar el nostre temps". No serà tant, crec jo -i ho demostren el 79% de les 100 empreses més grans de la llista Fortune 500 que tenen presència a la xarxa a través de les eines 2.10-. Però si que penso que de sobte ens hem trobat que, a més a més de tot allò que hem de fer en el món real, també hem de construir la nostra identitat digital, i això ens suposarà un cost temporal que, potser alguns, no sabrem gestionar.

.

No parlis amb desconeguts

Tu t'acostes lentament, amb un mig somriure per no espantar el personal. Et presentes amb educació, sense perdre el dibuix amable dels teus llavis, però quan pronuncies la paraula clau, el teu interlocutor fa un pas enrere. Et mira amb escepticisme, amb incredulitat, amb recel, o vés a saber amb què, però de ben segur és cara de pocs amics.

I a tu, que només vols escoltar què pensa, ser l'altaveu de la seua opinió, fer que es parli d'allò que realment preocupa la gent, et va pujant, poc a poc, la mosca al nas, per la poca predisposició de qui tens al davant. I ni se t'acudeixi treure la càmara de fotos, que el tio fotrà uns cent metres llisos que ni el Bolt quan estava en plena forma.

I és llavors quan maleeixes aquella frase eternament repetida per pares i mares als seus fills: "No parlis amb desconeguts". I decideixes que tu, als teus fills, els inculcaràs: "No parlis amb desconeguts, però respon amablement als periodistes, que no mosseguen".

Comentar o no comentar?

Ja fa dies que la pregunta em ronda pel cap. Per què alguns mitjans de comunicació digitals estan plagats de comentaris i d'altres no? Buscant per la xarxa, no hi he trobat resposta (sembla que la majoria només es preocupa per tenir comentaris al seu bloc.) La cosa encara m'inquieta més des de que El Punt i l'Avui comparteixen plana web. Els lectors de l'Avui, sens dubte, són més llençats a l'hora de fer comentaris, sobretot en temes polítics. I això que ara han de registrar-se i no poden escriure res sota l'anonimat. Però els lectors del Punt, diríem que son més tradicionals. Potser és que prefereixen les cartes al diari, o bé ningú els ha ensenyat que en aquell espai hi poden dir la seua. I tot, dins d'una mateixa web, amb els mateixos paràmetres i ara, fins i tot, amb la mateixa maqueta. Curiós, no?

La pregunta em porta a reflexionar, i crec que la transició dels mitjans tradicionals cap al suport on-line no serà fàcil. No es tracta només de posar en marxa una web on publicar-hi continguts similars als del paper. Els mitjans s'han de reinventar, i suposo que alhora, també ho han de fer els lectors, aprenent a emprar les eines que tenen al seu abast.


Imatge: els titulars dels blocs se les empesquen totes per promoure els comentaris!