Pàgines

dimarts, 22 de febrer del 2011

Qui dia passa any empeny

Potser haurem de tornar a sortir al carrer perquè es parli de l'MTC. Que és una qüestió que incomoda el Govern de la Generalitat, no n'hi ha cap dubte, i per això s'hi passa de puntetes. Primer, el conseller de Territori, Lluís Recoder diu que si el consell de ministres decideix instal·lar el magatzem nuclear a Ascó, ens hi haurem de posar fulles. Ara, el president de la Generalitat, Artur Mas, comunica als ecologistes de Greenpeace que el Govern es manté contrari a la instal·lació, fent valer el pronunciament del ple del Parlament de fa gairebé un any. Però ho afirma sense fer gaire soroll, no fós cas que finalment l'Estat ens endossi el magatzem i llavors el Govern no sàpiga com excusar-se.

I així, qui dia passa any empeny -i polèmica desinfla-. I com menys se'n parli millor, del cementiri, que així un divendres qualsevol els ministres prendran la decisió i ens trobarem, de cop i volta i sense encara poder-nos-ho creure, tots els residus nuclears a la Ribera d'Ebre. Però el delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, que cada dia ha de donar la cara als seus conciutadans, perd la paciència i reclama a l'Estat celeritat en la decisió. No pas pels quartos que costa tenir els residus, mentrestant, a França, sinó per treure's de damunt el neguit de no saber si haurà de donar explicacions poc convincents a uns ebrencs i ebrenques emprenyats.

Manifestació a Móra d'Ebre / elpunt.cat

dimarts, 15 de febrer del 2011

La crisi és molt porca

"La crisi és com el porc, s'aprofita per tot". Ho va dir Josep Cuní fa uns dies a Els Matins de TV3, i sense que serveixi de precedent, ho subscric.

La crisi s'aprofita per allargar l'edat de jubilació als 67 -de moment-. S'aprofita per convertir les caixes en bancs, que paradoxalment, són còmplices de la situació econòmica actual. S'aprofita també per qüestionar el model públic de sanitat, i alhora, el sistema d'universitats públiques -tot un malbaratament per l'administració, es veu-. Per deixar de construir escoles i per aturar la implantació dels ordinadors portàtils a les aules. S'aprofita per convocar menys places de mestres -tot i que augmenta, això sí, el nombre d'alumnes, no sé pas com s'ho faran-, i per treballar més hores cobrant menys. I per no parlar dels qui ho aprofiten per fer la traveta al català, el gallec i el basc al Senat, i carregar, fent demagogia barata, contra l'estat de les autonomies. Ah!, i contra les respectives televisions autonòmiques.

Però de la crisi també se n'aprofiten altres coses. Artur Mas, tot un president de la Generalitat, ho ha aprofitat per tastar la classe turista d'una companyia aèrea de baix cost. Vaja, la que utilitzem la majoria de catalans i catalanes. O si més no, vaja, aquells que majoritàriament ens hem format en escoles i universitats públiques del país i que, vaja, tal com està el pati, només aspirem a trobar una feina digna amb la qual poder-nos jubilar als 67 -de moment-. Perquè amb una societat del benestar ja no hi confiem, no patiu, que ja se n'encarreguen prou i massa de recordar-nos que això ja s'ha acabat. Que la crisi és molt porca, i també serveix per això, perquè als que algun dia hem somiat en formar part d'aquesta societat benestant, ens l'arrebatin abans de ni tan sols ensumar-la.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Pa negre

Columna
396 pàgines
22,50 €

Dir-ho tot sense dir res. Això és el que fa Emili Teixidor a Pa Negre. La novel·la, a cavall entre la memòria i la ficció, narra la vida de l'Andreu en els anys més crus de la postguerra. El relat es construeix com un trenclacosques, on s'enllacen records, fantasies i vivències d'un valiet, tot sovint fragmentades, escapçades per la innaccessibilitat al món dels adults. I deixa entreveure i intuir al lector tot allò que en cap moment es descobreix explícitament.

Pa Negre explora els sentiments més intensos: l'amor, l'odi, la rancúnia. I sobretot, la sensació estranya de trepitjar la línia entre un i altre. De no saber si és correcte sentir llàstima per aquells que t'envolten, de no saber si està ben fet estimar al mateix temps que odies. Perquè ser el fill dels perdedors fa que el món sigui més hostil, fins al punt de renegar dels propis orígens.

El valiet és el protagonista d'una novel·la amb personatges enigmàtics i complexos que ens fan comprendre quant dur va ser el temps de pa negre. Emili Teixidor, a més, exhibeix una cura excepcional del llenguatge, ple de matisos, precís i punyent. Però tot i lloar la qualitat de la novel·la (i més encara tenint en compte com ha triomfat l'adaptació cinematogràfica, tot i que no en puc opinar), no puc negar que m'ha costat introduir-me en la història. Potser l'estil, o vés a saber què, no m'han acabat de convèncer, però no seré jo qui tregui a Pa negre el mèrit que de ben segur és mereix.