No som un país normal...

Em desperto, engego la televisió, i el tema del dia és si el cara a cara dels dos principals candidats a la presidència de Catalunya, Montilla i Mas, ha de ser en català o castellà.

Estic somiant? No, em sembla que és real. Intento recordar, mirar enrere per entendre què m'he perdut. I recordo una sentència d'un Tribunal Constitucional que ataca la llengua pròpia del meu país, el català. Que qüestiona que el català hagi de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Recordo també una manifestació massiva el 10 de juny en defensa dels drets d'un país, d'una nació, i en contra d'aquesta sentència. Veig també atacs a la llei del cinema en català. I tantes altres agressions a la llengua que no acabo d'entendre ben bé que passa...

I llavors em ve al cap que no som un país normal. Que en el nostre país, els polítics perden el temps amb qüestions inqüestionables, i que així, no anirem mai enlloc.

El futur del català

Editorial Planeta
208 pàgines
20 euros


Un futur llunyà però desgraciadament possible. Això és el que ens presenta el premi Ramon Llull de Carles Casajuana, L'últim home que parlava català. Sembla un escenari imaginari, impossible, però el dia a dia ens deixa mostres, reals i palpables, de que no és un univers tant inversemblant com ens pot sembla a primer cop d'ull.

Les descripcions, tant acurades, de com seria aquest país sense el català esfereeixen, posen els pèls de punta i, si m'ho permeteu, acolloneixen. Però alhora, el debat dels protagonistes ens evidencia que redreçar la situació no és gens fàcil. Els defensors de la llengua acaben sent titllats, com a la vida real, de radicals. I els bilingües o castellanoparlants se senten amenaçats amb qualsevol mesura i iniciativa que intenti minimitzar el retrocés de la llengua.

Una novel·la reflexiva, que ens fa prendre consciència de que el futur del català pot passar per engreixar la llista de llengües mortes.

"El que mata el català és la indiferència, no els hostils", M. Carme Junyent.

El temps "perdut" a les xarxes socials

Sóc una persona dels 400 milions de tot el món que utilitzen Facebook. No és una notícia, ho sé, però a diferència d'altres, és l'única xarxa social que utilitzo. Avui, però, m'he armat de valor i he recuperat el meu compte de Twitter que vaig crear per obligació, ja fa mesos, a la classe de Periodisme multimèdia. I no ho he pogut evitar, m'he ficat a reflexionar, com ja fan altres més experts que jo, sobre la influència de les xares socials a la nostra vida.

El que a mi més em preocupa és com fer-m'ho per estar al dia a tot arreu: a aquest raconet, que tinc tant abandonat (ja hi som amb el que no tenim temps...), al Facebook, que si no l'actualtizes sembla que no tinguis vida social, i ara a més, sumem-hi el Twitter, on m'he proposat oferir comentaris "interessants".

He llegit en un article que les xarxes socials tenen la capacitat de fer-nos "malgastar el nostre temps". No serà tant, crec jo -i ho demostren el 79% de les 100 empreses més grans de la llista Fortune 500 que tenen presència a la xarxa a través de les eines 2.10-. Però si que penso que de sobte ens hem trobat que, a més a més de tot allò que hem de fer en el món real, també hem de construir la nostra identitat digital, i això ens suposarà un cost temporal que, potser alguns, no sabrem gestionar.

.

No parlis amb desconeguts

Tu t'acostes lentament, amb un mig somriure per no espantar el personal. Et presentes amb educació, sense perdre el dibuix amable dels teus llavis, però quan pronuncies la paraula clau, el teu interlocutor fa un pas enrere. Et mira amb escepticisme, amb incredulitat, amb recel, o vés a saber amb què, però de ben segur és cara de pocs amics.

I a tu, que només vols escoltar què pensa, ser l'altaveu de la seua opinió, fer que es parli d'allò que realment preocupa la gent, et va pujant, poc a poc, la mosca al nas, per la poca predisposició de qui tens al davant. I ni se t'acudeixi treure la càmara de fotos, que el tio fotrà uns cent metres llisos que ni el Bolt quan estava en plena forma.

I és llavors quan maleeixes aquella frase eternament repetida per pares i mares als seus fills: "No parlis amb desconeguts". I decideixes que tu, als teus fills, els inculcaràs: "No parlis amb desconeguts, però respon amablement als periodistes, que no mosseguen".

Comentar o no comentar?

Ja fa dies que la pregunta em ronda pel cap. Per què alguns mitjans de comunicació digitals estan plagats de comentaris i d'altres no? Buscant per la xarxa, no hi he trobat resposta (sembla que la majoria només es preocupa per tenir comentaris al seu bloc.) La cosa encara m'inquieta més des de que El Punt i l'Avui comparteixen plana web. Els lectors de l'Avui, sens dubte, són més llençats a l'hora de fer comentaris, sobretot en temes polítics. I això que ara han de registrar-se i no poden escriure res sota l'anonimat. Però els lectors del Punt, diríem que son més tradicionals. Potser és que prefereixen les cartes al diari, o bé ningú els ha ensenyat que en aquell espai hi poden dir la seua. I tot, dins d'una mateixa web, amb els mateixos paràmetres i ara, fins i tot, amb la mateixa maqueta. Curiós, no?

La pregunta em porta a reflexionar, i crec que la transició dels mitjans tradicionals cap al suport on-line no serà fàcil. No es tracta només de posar en marxa una web on publicar-hi continguts similars als del paper. Els mitjans s'han de reinventar, i suposo que alhora, també ho han de fer els lectors, aprenent a emprar les eines que tenen al seu abast.


Imatge: els titulars dels blocs se les empesquen totes per promoure els comentaris!

Prèvia 10-J

Avui em sento orgullosa del meu país. Ho volia fer públic després de la gran manifestació que ja està apunt de solfa a Barcelona, però la informació rebuda fins ara em fan adelantar als esdeveniments. Segons els meus familiars, corresponsals a la capital (què hi farem, n'hi ha que els caps de setmana treballem, però no falta la senyera al balcó), a les quatre de la tarda l'ambient a Passeig de Gràcia ja és de dia històric. Les xifres, ara, són clares:

1.500 entitats adherides

250 metres quadrats de senyera

25 autocars des de les Terres de l'Ebre

40 autocars des de Ponent

50 autocars des de terres gironines

... i milers de cotxes particulars i ciutadans que s'hi desplacen amb transport públic.


Més tard, però, les xifres ballaran. No importa, em seguiré sentit orgullosa del meu país.

La retallada

De bon matí he sortit al carrer ben atenta, a veure si percebia alguna facció desconcertada, algun cap cot, o si potser bufava un cert aire reivindicatiu fruit de la indignació. Com els dies posteriors a les victòries del Barça, potser esperava veure samarretes amb franges de dos colors, en aquest cas, substituint el blau pel groc i el grana pel vermell més pur.

Però res. Si no hagués sigut pel complet desplegament informatiu del senyor Cuní, no m'hagués semblat que el dia d'avui és un d'aquells que s'escriuen en la història.

On sí es notava un ambient enrarit era en els quioscos, amb unes portades de diaris ben clares i contundents que exhibien sense temor que alguna cosa s'està coent en el món polític del país, tant de l'imposat com del propi, amb la seua corresponent nació, diguin el que diguin. Però no ens enganyem, aquests dies, i ja podria anunciar el TC que Catalunya tota en si és inconstitucional, que els diaris més venuts són els esportius, amb "la roja" a punt d'arribar a quarts de final (molt al meu pesar).

I ja pot dir el president Montilla que "no renunciarem", i ja pot dir el senyor Benach que aquesta sentència "provoca una crisi d'Estat", que tot això ho comprovarem el dia 10 de juliol, amb la manifestació convocada per Òmnium Cultural i que ha rebut el suport de tots els partits polítics catalans, exceptuan, és clar, el PP i Ciutadans. I ja veure fins quan, i fins on, arribarà el clam "Som una nació i nosaltres decidim".

Imatge: La punxa d'en Jap. Joan Antoni Poch
.