A l'empara de Sant Lluc

La Punxa d'en Jap | elpunt.cat

Potser sóc jo, que no ho acabo d'entendre, però com pot dir el conseller Boi Ruiz que les retallades de sanitat no afectaran la qualitat del servei? A mi no m'entra al cap. Que hi hagi hospitals com el de Bellvitge que han tancat plantes d'hospitalització i alguns quiròfans, o com el Joan XXIII de Tarragona, on es preveu la reducció d'una cinquantena de llits i 250 acomiadaments, i que el conseller digui que no es traspassarà la línia vermella, em sembla surrealista. És clar que, tot depèn de quina sigui, la línia vermella...

No fa falta ser una eminència per saber que dos més dos són quatre. I que 50 llits menys en un hospital suposa, d'una manera o altra, un perjudici pel servei sanitari. Potser el conseller no contempla el temps d'espera per una operació com un detrimen en la qualitat del servei. Per tot això, començo a creure en la teoria de la conspiració que alerta que, tot aquest debat estèril dels uniformes a les escoles, no és per res més que per distreure el personal de les tisorades que ens esperen.

Així que davant d'aquest panorama, només em queda fer com ma mare (sempre sàvies, les mares), que patidora de mena, no li queda altre remei que encomanar-se a l'ètica dels professionals que, malgrat les retallades, continuaran al peu del canó. Que Sant Lluc, Sant Cosme i Sant Damià ens emparin.

Qui dia passa any empeny

Potser haurem de tornar a sortir al carrer perquè es parli de l'MTC. Que és una qüestió que incomoda el Govern de la Generalitat, no n'hi ha cap dubte, i per això s'hi passa de puntetes. Primer, el conseller de Territori, Lluís Recoder diu que si el consell de ministres decideix instal·lar el magatzem nuclear a Ascó, ens hi haurem de posar fulles. Ara, el president de la Generalitat, Artur Mas, comunica als ecologistes de Greenpeace que el Govern es manté contrari a la instal·lació, fent valer el pronunciament del ple del Parlament de fa gairebé un any. Però ho afirma sense fer gaire soroll, no fós cas que finalment l'Estat ens endossi el magatzem i llavors el Govern no sàpiga com excusar-se.

I així, qui dia passa any empeny -i polèmica desinfla-. I com menys se'n parli millor, del cementiri, que així un divendres qualsevol els ministres prendran la decisió i ens trobarem, de cop i volta i sense encara poder-nos-ho creure, tots els residus nuclears a la Ribera d'Ebre. Però el delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, que cada dia ha de donar la cara als seus conciutadans, perd la paciència i reclama a l'Estat celeritat en la decisió. No pas pels quartos que costa tenir els residus, mentrestant, a França, sinó per treure's de damunt el neguit de no saber si haurà de donar explicacions poc convincents a uns ebrencs i ebrenques emprenyats.

Manifestació a Móra d'Ebre / elpunt.cat

Sense senyal

La crisi és molt porca

"La crisi és com el porc, s'aprofita per tot". Ho va dir Josep Cuní fa uns dies a Els Matins de TV3, i sense que serveixi de precedent, ho subscric.

La crisi s'aprofita per allargar l'edat de jubilació als 67 -de moment-. S'aprofita per convertir les caixes en bancs, que paradoxalment, són còmplices de la situació econòmica actual. S'aprofita també per qüestionar el model públic de sanitat, i alhora, el sistema d'universitats públiques -tot un malbaratament per l'administració, es veu-. Per deixar de construir escoles i per aturar la implantació dels ordinadors portàtils a les aules. S'aprofita per convocar menys places de mestres -tot i que augmenta, això sí, el nombre d'alumnes, no sé pas com s'ho faran-, i per treballar més hores cobrant menys. I per no parlar dels qui ho aprofiten per fer la traveta al català, el gallec i el basc al Senat, i carregar, fent demagogia barata, contra l'estat de les autonomies. Ah!, i contra les respectives televisions autonòmiques.

Però de la crisi també se n'aprofiten altres coses. Artur Mas, tot un president de la Generalitat, ho ha aprofitat per tastar la classe turista d'una companyia aèrea de baix cost. Vaja, la que utilitzem la majoria de catalans i catalanes. O si més no, vaja, aquells que majoritàriament ens hem format en escoles i universitats públiques del país i que, vaja, tal com està el pati, només aspirem a trobar una feina digna amb la qual poder-nos jubilar als 67 -de moment-. Perquè amb una societat del benestar ja no hi confiem, no patiu, que ja se n'encarreguen prou i massa de recordar-nos que això ja s'ha acabat. Que la crisi és molt porca, i també serveix per això, perquè als que algun dia hem somiat en formar part d'aquesta societat benestant, ens l'arrebatin abans de ni tan sols ensumar-la.

Pa negre

Columna
396 pàgines
22,50 €

Dir-ho tot sense dir res. Això és el que fa Emili Teixidor a Pa Negre. La novel·la, a cavall entre la memòria i la ficció, narra la vida de l'Andreu en els anys més crus de la postguerra. El relat es construeix com un trenclacosques, on s'enllacen records, fantasies i vivències d'un valiet, tot sovint fragmentades, escapçades per la innaccessibilitat al món dels adults. I deixa entreveure i intuir al lector tot allò que en cap moment es descobreix explícitament.

Pa Negre explora els sentiments més intensos: l'amor, l'odi, la rancúnia. I sobretot, la sensació estranya de trepitjar la línia entre un i altre. De no saber si és correcte sentir llàstima per aquells que t'envolten, de no saber si està ben fet estimar al mateix temps que odies. Perquè ser el fill dels perdedors fa que el món sigui més hostil, fins al punt de renegar dels propis orígens.

El valiet és el protagonista d'una novel·la amb personatges enigmàtics i complexos que ens fan comprendre quant dur va ser el temps de pa negre. Emili Teixidor, a més, exhibeix una cura excepcional del llenguatge, ple de matisos, precís i punyent. Però tot i lloar la qualitat de la novel·la (i més encara tenint en compte com ha triomfat l'adaptació cinematogràfica, tot i que no en puc opinar), no puc negar que m'ha costat introduir-me en la història. Potser l'estil, o vés a saber què, no m'han acabat de convèncer, però no seré jo qui tregui a Pa negre el mèrit que de ben segur és mereix.

Els mitjans de Tarragona, en el punt de mira

Que es facin crítiques constructives als mitjans de comunicació sempre va bé. Molt sovint, els periodistes, immersos en les rutines de qualsevol ofici i atrapats per la voràgine en què a vegades ens porta la informació, ens oblidem, o més ben dit, ens passen per alt, principis bàsics de la nostra professió.

Així que un bloc com Tarragona 2011, la guerra dels mitjans, em sembla una bona idea. Amb l'objectiu d'analtizar el tractament informatiu dels diferents mitjans de comunicació que operen al Camp de Tarragona, i aprofitant les properes eleccions municipals, un grup de "ciutadans disconformes amb la situació mediàtica actual i amb experiència en el món periodístic" han posat en marxa aquest projecte.

La lliçó de que darrere de qualsevol mitjà de comunicació hi ha uns interessos (o unes tendències, si voleu), ja siguin polítics, econòmics o empresarials, és de les primeres que s'ensenyen en els estudis de periodisme i, de fet, és una d'aquelles coses que qualsevol ciutadà descobreix quan es fa gran. Em sembla bé que aquest grup de "ciutadans disconformes" vulguin fer una mica de "desanalfabetització mediàtica" i analitzar, amb un sentit crític i constructiu, la tasca dels periodistes tarragonins.

Ara bé, una altra de les principals lliçons periodístiques és que els continguts sempre tenen un responsable, amb nom i cognoms. Amb cada text que escrivim, amb cada peça radiofònica o televisiva que difonem, tenim el poder i alhora la responsabilitat de generar opinió entre la ciutadania. Per això és tant necessari que fem la nostra feina amb ètica i plenament consciens de què comporta. I per això també és imprescindible que al darrere de cada informació hi hagi un responsable que doni la cara. Així que si volem saber què hi ha darrere de cada mitjà, també estaria bé conèixer qui són els analistes.

Ben tornats a la realitat!

Hem viscut en un món de flors i violes, engalanat amb arbres de Nadal i llumetes estridents, amb música de cascabells i pandereta de fons, fins que aquesta setmana, també Els Matins de TV3, tots hem tornat a la realitat.

Fins i tot ETA s'ha esperat a què el país tornés a estar en marxa per sorprendre'ns, relativament, amb un nou comunicat on anuncia un alto-el-foc permanent i verificable. D'altra banda, el nou Govern encapçalat per Artur Mas ja en comença a fer de les seues. Ara per ara, i amb permís de Ferran Mascarell, el conseller més mediàtic és el de Sanitat (o era Salut? o això era abans?). Boi Ruiz ja ha dit als catalans que millor que contractin una mútua, que la cosa no pinta bé, i proposa que els metges cobrin segons els resultats. Fent un paral·lelisme amb les arts marcials, hi haurà metges amb cinturons de colors. Bona idea, senyor Ruiz, per què no ho aplica també als consellers i diputats?

I tot just fa una setmana que ens menjàvem el tortell de Reis i els últims torrons (vés a saber qui se'n recorda d'això, ara) quan ja ha començat la cursa electoral per al proper 22 de Maig. Alguns candidats ja fan campanya, d'altres, encara es disputen el primer lloc. No voldria pas ficar pressa a ningú, però mentre uns debaten, els altres van per feina. Ah, i l'última que ens faltava, Belén Esteban promocionant la carn de conill. En fi, ben tornats a la realitat.