Comentar o no comentar?

Ja fa dies que la pregunta em ronda pel cap. Per què alguns mitjans de comunicació digitals estan plagats de comentaris i d'altres no? Buscant per la xarxa, no hi he trobat resposta (sembla que la majoria només es preocupa per tenir comentaris al seu bloc.) La cosa encara m'inquieta més des de que El Punt i l'Avui comparteixen plana web. Els lectors de l'Avui, sens dubte, són més llençats a l'hora de fer comentaris, sobretot en temes polítics. I això que ara han de registrar-se i no poden escriure res sota l'anonimat. Però els lectors del Punt, diríem que son més tradicionals. Potser és que prefereixen les cartes al diari, o bé ningú els ha ensenyat que en aquell espai hi poden dir la seua. I tot, dins d'una mateixa web, amb els mateixos paràmetres i ara, fins i tot, amb la mateixa maqueta. Curiós, no?

La pregunta em porta a reflexionar, i crec que la transició dels mitjans tradicionals cap al suport on-line no serà fàcil. No es tracta només de posar en marxa una web on publicar-hi continguts similars als del paper. Els mitjans s'han de reinventar, i suposo que alhora, també ho han de fer els lectors, aprenent a emprar les eines que tenen al seu abast.


Imatge: els titulars dels blocs se les empesquen totes per promoure els comentaris!

Prèvia 10-J

Avui em sento orgullosa del meu país. Ho volia fer públic després de la gran manifestació que ja està apunt de solfa a Barcelona, però la informació rebuda fins ara em fan adelantar als esdeveniments. Segons els meus familiars, corresponsals a la capital (què hi farem, n'hi ha que els caps de setmana treballem, però no falta la senyera al balcó), a les quatre de la tarda l'ambient a Passeig de Gràcia ja és de dia històric. Les xifres, ara, són clares:

1.500 entitats adherides

250 metres quadrats de senyera

25 autocars des de les Terres de l'Ebre

40 autocars des de Ponent

50 autocars des de terres gironines

... i milers de cotxes particulars i ciutadans que s'hi desplacen amb transport públic.


Més tard, però, les xifres ballaran. No importa, em seguiré sentit orgullosa del meu país.

La retallada

De bon matí he sortit al carrer ben atenta, a veure si percebia alguna facció desconcertada, algun cap cot, o si potser bufava un cert aire reivindicatiu fruit de la indignació. Com els dies posteriors a les victòries del Barça, potser esperava veure samarretes amb franges de dos colors, en aquest cas, substituint el blau pel groc i el grana pel vermell més pur.

Però res. Si no hagués sigut pel complet desplegament informatiu del senyor Cuní, no m'hagués semblat que el dia d'avui és un d'aquells que s'escriuen en la història.

On sí es notava un ambient enrarit era en els quioscos, amb unes portades de diaris ben clares i contundents que exhibien sense temor que alguna cosa s'està coent en el món polític del país, tant de l'imposat com del propi, amb la seua corresponent nació, diguin el que diguin. Però no ens enganyem, aquests dies, i ja podria anunciar el TC que Catalunya tota en si és inconstitucional, que els diaris més venuts són els esportius, amb "la roja" a punt d'arribar a quarts de final (molt al meu pesar).

I ja pot dir el president Montilla que "no renunciarem", i ja pot dir el senyor Benach que aquesta sentència "provoca una crisi d'Estat", que tot això ho comprovarem el dia 10 de juliol, amb la manifestació convocada per Òmnium Cultural i que ha rebut el suport de tots els partits polítics catalans, exceptuan, és clar, el PP i Ciutadans. I ja veure fins quan, i fins on, arribarà el clam "Som una nació i nosaltres decidim".

Imatge: La punxa d'en Jap. Joan Antoni Poch
.

Facebook: el nou buscador

No només és útil per xafardejar la vida dels altres (sota el pretext que són els nostres amics). També serveix per contactar amb associacions, assabentar-nos del programa d’una fira o recordar-nos a quina hora és el concert al qual fa temps que volem anar (i del qual ens en vam assabentar gràcies a ell, és clar).

El Facebook és el nostre nou amic. Aquell que ho sap tot. Aquell que s’entera de tot i que no li passa ni una per alt. Aquell que si tenim una pregunta, segur que troba la resposta. Aquell que ens ajuda a organitzar el nostre temps lliure però també a projectar-nos professionalment. Ens ho dona tot, i nosaltres, cada vegada hi confiem més.

Facebook és el nou buscador. Sí, encara fem “googles” tots plegats, però la tendència de buscar informació a través del Facebook va en augment. Aquest món va tant de pressa... I els que ens trobem en l'àmbit de la comunicació, no ho fem servir només en el temps lliure, sinó també a nivell professional. L'altre dia, jo mateixa em vaig sorprendre buscant informació directament a la xarxa social, sense passar per cap altre buscador. Així que d'ara en endavant, més aviat haurem de dir: "Si no ho trobes a Facebook, no existeix".

Un nou repte per la societat en general, i sobretot, pel món de la publicitat i empresarial.

.

Aquelles petites coses

Obro el calaix. Una cartera que mai més faré servir. Però no la puc llençar, me la va regalar aquella amiga de l'escola. Un estoig vell, tampoc el faré servir. Però també el guardo, em porta records de l'institut. Un bolígraf que ja no escriu. Però és especial, porta la inscripcció d'aquell viatge de final de curs.

Un calaix ple de petites coses sense valor, sense importància, oblidades, abandonades. Però que quan les trobem ens fan empendre un viatge ple de records, vivències, sentiments, experiències... I no ens en volem desfer. La vida està plena de totes aquestes petites coses, i tots en tenim calaixos plens a rebossar.
.

Projectes

Primer dia de ja-no-universitària. Bé, no oficialment, per allò de no diguis blat... però sí tècnicament. No he anat a fer cua a les oficines de l'atur, ni tampoc a les empreses de treball temporal. Ni tan sols m'he molestat a preparar currículums. M'he llevat, com sempre; he anat a complir amb el meu contracte de pràctiques, com des de fa quatre mesos, i a la tarda, enlloc d'agafar carpeta i apunts, m'he ficat davant del portàtil a rumiar què podia fer de profit.

I així ha nascut Gargots. Un projecte que poso en marxa amb ganes (ja veurem si després això és traduïrà amb constància...) perquè em permet fer allò que més m'agrada, escriure, i el que em va empényer a estudiar la carrera que ara, ja puc dir que he acabat: periodisme.

Com que el panorama està fatal, i no sé si a curt o mig termini em podré dedicar, laboralment, a fer una cosa que em satisfaci, aquí tinc el meu raconet per fer públics els meus gargots.

Gràcies per avançat a tots els que us entretingueu per aquí.
.