Més enllà dels Ni-Ni

L’aprovació del govern del pla per donar feina i formació a la generació Ni-Ni ha causat un gran rebombori. Diu la Pilar Rahola que de generacions Ni-Ni, n’hi ha moltes, com per exemple els majors de 45 anys que no troben feina. I com era d’esperar, ella està radicalment en contra que es subvencioni els “dropos”.

Jo no valoraré ni positivament ni negativa aquesta mesura aprovada “in extremis” del Govern. Perquè sento que en parlen, molt i massa, aquests grans opinadors del nostre país. Però quan els escolto, m’adono que tenen un problema. Es fixen només en aquells que un dia van pensar que sense formació i fent de paletes podien ser els reis del Mambo, i ara es troben amb una mà al darrere i l’altra al davant. Estic d’acord en què això és un problema, però aquest debat distorsiona la visió dels joves, i això m’indigna.

Em pregunto si aquests grans opinadors del nostre país no coneixen joves ben formats, amb carreres universitàries, fins i tot màsters i postgraus, coneixements d’idiomes, ganes de treballar i disposats a esofrçar-se i sacrificar-se. Però estan a l’atur (o encara pitjor, no estan ni a l’atur perquè mai han tingut un contracte com Déu mana que ara els doni dret a una prestació), i ningú els dóna una oportunitat. Perquè si no en coneixen cap, d’aquests joves, jo els en puc presentar uns quants. Joves desenganyats, decebuts i desil·lusionats perquè després d’anys d’estudi (combinats amb feines precàries d’estiu i de caps de setmana per pagar la seua formació i fer més lleugera a l’economia familiar la despesa d’un universitari), de sacrific i d’esforç, no troben la seua recompensa.

Per què no en parlen, d’aquests joves? Per què ningú els veu? Per què ningú fa res per solucionar també aquest problema? Senyors que ho saben tot d’aquest país, d’aquí uns anys trobarem a faltar aquest talent desaprofitat, que està marxant del país en busca d’algun indret on se’ls tingui una mica en compte.