Obro el calaix. Una cartera que mai més faré servir. Però no la puc llençar, me la va regalar aquella amiga de l'escola. Un estoig vell, tampoc el faré servir. Però també el guardo, em porta records de l'institut. Un bolígraf que ja no escriu. Però és especial, porta la inscripcció d'aquell viatge de final de curs.
Un calaix ple de petites coses sense valor, sense importància, oblidades, abandonades. Però que quan les trobem ens fan empendre un viatge ple de records, vivències, sentiments, experiències... I no ens en volem desfer. La vida està plena de totes aquestes petites coses, i tots en tenim calaixos plens a rebossar.
.
4 comentaris:
Calaixos i calaixos! Però, quan més te n'adones de la quantitat ingent de petites coses que emmagatzemem és quan has de fer el farcell per emportar-te-les, perquè t'has de mudar. I has d'acaber per desprendre't de gairebé tot. Perquè al final, el que ens queda són les petites coses que hem viscut... i que les materialitzem en allò que no volem llançar.
En poc temps he fet dos trasllats, i com diu l'Esther, en cada un m'he hagut de desprendre de records plens de sentiments però buits d'utilitat. I això que encara en guardo uns quants calaixos! SI això ens passa ara que tenim poc més de vint anys, ja no vull ni pensar què passarà quan en tinguem seixanta... ;)
Esther, crec que no ens en volem desfer per por que algun dia ens oblidem d'aquells records que ens porten. I així anem, acumulant calaixos i calaixos!
Myriam, jo tampoc hi vull pensar, i ves a saber els trasllats que haurem de fer! Ai, quina por!!!!!
Gràcies Montse, una cançó molt bonica ;)
Publica un comentari a l'entrada